ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les
pel·lícules comentades.
- Frankenweenie: en aquest film tot és magistral: la realització, la història, la música, els personatges i, per descomptat, els ninots. La veritat és que l’esperança de trobar-me amb un excel·lent llargmetratge basat en un curtmetratge era mínima, però, afortunadament, Burton l’encerta. La narració és fluïda i nombroses són les referències cinematogràfiques. Alguns dels protagonistes, mereixen el seu propi film (la neboda del batle, Elsa van Helsing, és realment captivadora), així com la “nina rara” acompanyada sempre d’un sinistre moix. Burton recupera el millor Burton.
- La pequeña Venecia (Sun Yi y el poeta): senzill i delicat, així de simple és descriure aquest film que està farcit de sentiment i de tendresa, malgrat tractar un tema gens amable, el de les màfies xineses. Els dos protagonistes estan excel·lents i engrandeixen encara més aquesta pel·lícula que en el seu contingut es decanta més per les mirades i els gestos, que no per la paraula.
- El ladrón de palabras: història que es compon d’altres i si, és cert que la intenció “d’enganxar-te” s’ha complert, però una vegada acabada la pel·lícula t’oblides al moment. El film no és gens original, un escriptor que roba l’obra a un altre i aconsegueix el reconeixement i la fama, però els remordiments estan presents. El que és molt destacable, és la banda sonora de Marcelo Zarvos, molt superior a un guió previsible i una direcció anodina i rutinària.
- Vacaciones en el infierno: Mel Gibson ha tornat, i ho fa de la millor manera possible, amb una pel·lícula perfectament filmada, un guió excel·lent i un Daniel Giménez Cacho esplèndid. L’acció és per tot arreu, amb un ritme que no decau. El resultat és un entreteniment que és gaudeix sense emperons.
- Argo: l’excel·lència com a realitzador de Ben Affleck està totalment oposada amb les seves actituds com a actor. Aquest film, del qual vull destacar l’elegància de la posada en escena, aconsegueix mantenir-te en tensió, desitjant que el malson s’acabi. Un guió impecable signat per Chris Terrio i una fotografia magistral, responsabilitat de Rodrigo Pietro, conformen un tríptic que suma un producte de màxima qualitat.
- Submarine: pel·lícula que sembla signada per Wes Anderson, per allò dels estrafolaris personatges. La narrativa està estructurada en tres parts, però sempre impera la visió del protagonista, un “inadaptat” que té una particular manera d’actuar. La història no és gens original, però gràcies a una posada en escena dinàmica, l’ús dels habituals recursos cinematogràfics (veu en off, ralentí) no resten emotivitat al film,
- Fénix 11*23: agradable segona pel·lícula de Joel Joan, que tracta diversos i diferents temes (la independència de Catalunya, l’assetjament escolar, les relacions familiars, la injustícia, la manca de valors, l’amistat, la política, la solitud). No deixa de ser “un producte per a televisió”, però amb la solvència d’un guió treballat i unes interpretacions notables, especialment Ana Wagener, que mereix per si sola el visionat del film.
- Skyfall: excel·lent pel·lícula. Semblava que Sam Mendes no seria capaç de transmetre “l’esperit Bond”, però, afortunadament, estàvem errats. L’acció no descansa, la història, molt centrada en M, desenvolupa aspectes més personals de l’agent 007, marcant més la relació materna-filial entre Bond i M. La introducció d’un nou Q, i en aquesta ocasió “friki” i més jove que els anteriors (Desmond Lewellyn i John Cleesse), sumen alabances. Excel·lent l’escena inicial de la persecució per les teulades del Gran Basar a Estambul.
- Hotel Transilvania: agradable film d’animació amb personatges simpàtics i situacions còmiques, que no decep en el concepte de “producte destinat a infants que han d’anar, forçosament, acompanyats d’un adult i no tenen, aquests, més remei que veure la pel·lícula”. Sí, la seqüela ja està en marxa.
- Sinister: aconsegueix inquietar de principi a fi, sempre pendent del pròxim fotograma. La casa sempre apareix fosca, malgrat sigui de dia, en canvi els exteriors llueixen lluminosos. Ethan Hawke assumeix tot el protagonisme, només en alguns moments aquest és dels fantasmes, que no apareixen fins la part final. Podria ser la típica pel·lícula d’escriptor que troba la inspiració en la casa on acaba de mudar-se, però aquí la casa no és la protagonista, sinó el conducte de l’acció. Alguns esglais, més o menys ben col·locats, fan d’aquest film una “terrorífica” visió.
- Holy Motors: tan estranya com desconcertant. Aquest film de Leos Carax, és el que és, no s’han de cercar explicacions ni raonaments. És molt simple: o t’ha agrada o no t’ha agrada. Alguns personatges són més interessants que altres. El mateix amb les històries, algunes són més captivadores que d’altres. El millor és que no t’explica el que has vist, sinó que aquesta feina correspon al propi espectador, que sigui ell que tregui les seves pròpies conclusions, tasca que no resulta gens senzilla. Les conclusions són que ens trobam davant un reality show, o un en un futur on ens manipulen, o simplement ens han contat una història farcida d’altres històries. Per altra banda, Dennis Lavant és un gran actor, que ofereix un gran ventall de matisos, és el paper somiat per poder desenvolupar les teves actituds interpretatives. Pel que fa a Leos Cárax, no és un cineasta que cerqui el reconeixement, sinó que fa el que vol fer, i a qui no li agradi... doncs, mala sort.
- En la casa: una història que pot ser inventada, o no. Uns personatges que poden ser reals, o no. Uns fets que poden haver succeït, o no... tot és real i tot és ficció. Aquest joc que ens proposa François Ozon i Juan Mayorga, és un divertiment que aconsegueix enganxar des del primer moment. Magnífics els actors, especialment la indispensable Kristin Scott-Thomas. L’espectador es deixa enganar i és còmplice des de l’inici de la pel·lícula. L’espectador és suficientment intel·ligent per deixar-se “enganar”.
- Golpe de efecto: rutinària i previsible història sobre un esport que no entendré mai, el bèisbol, una dona que no és feliç, un jugador que ja no és jugador i un vell que comença a sentir-se vell. Tot això ben mesclat, el resultat és una pel·lícula sense substància, amb la única pretensió de entretenir.
- El muerto y ser feliz: i en aquesta ocasió estic totalment d’acord amb l’opinió de Carlos Boyero sobre aquest film. És pedant, avorrit i amb tant d’interès com veure créixer la gespa. No entenc perquè la veu en off explica el que passa a pantalla. Això sí, el director, Javier Rebollo, està totalment enamorat d’aquesta pel·lícula de la qual en parla com si fos l’obra mestre del cinema de tots els temps. Està ben equivocat.
- La parte de los ángeles: Ken Loach ha tornat. Després d’algunes pel·lícules que convé més oblidar, en aquesta ocasió ofereix una història fresca, amb ritme i, malgrat tot, divertida. La classe baixa és, una vegada més, objecte de la mirada crítica d’un cineasta que quan s’ho proposa, aconsegueix que no surtis decebuda de la sala de cinema.
