Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema a l'agost de 2011.
ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama
de les pel·lícules comentades.
- Piratas del Caribe: en mareas misteriosas: definitivament, les aventures de Jack Sparrow no tenen sentit. Una quarta pel·lícula ja és excessiva. En aquesta ocasió, s’han prescindit d’alguns personatges (Will i Elizabeth) i n’apareixen altres de nous, i si ningú hi posa remei, la continuïtat està assegurada. Les despeses en les localitzacions són inversament proporcionals a la qualitat del guió. I tot això amb la indispensable tres dimensions, “tecnologia” aquesta que no m’acaba de convèncer.
- La víctima perfecta: pel·lícula que s’ha estrenat en cinemes per què la protagonitza Hilary Swank, però que no és més que una tivimuvi, suposadament d’intriga, que gràcies a un tràiler que conte tota la trama, la sorpresa que pot haver-hi queda totalment diluïda.
- El origen del planeta de los simios: no tot és dolent a Hollywood. Pel·lícules com aquesta, amb una història desenvolupada, més o menys original, correcta realització, interpretacions creïbles, ritme adequat i sense embafar gaire, que malgrat que no et reconcilien amb el cinema (aquí entès com entreteniment, no com a art), sí que, almenys, obrin una porta a l’esperança... i el millor és que no és en 3D!
- La boda de mi mejor amiga: pel·lícula destinada a un públic majoritàriament femení que fan de l’esdeveniment d’anar al cinema tota una festa. Protagonitzada per una actriu, Kristen Wiig (responsable també del guió), que vol resultar simpàtica i graciosa i l’únic que aconsegueix és embafar. Les situacions, suposadament còmiques, esdevenen carregades, forçades i, el que és pitjor, previsibles. No és la millor representació del que es considera comèdia romàntica.
- Dinero fácil: producció sueca que narra les tribulacions d’una guarda de gàngsters i la desaparició d’una dona. Signada per Daniel Espinosa, és un thriller filmat amb un estil que recorda els films del mestres del cinema negre (Aldrich, Siegel i fins i tot Scorsese). La intensitat de la narració esdevé una pel·lícula entretinguda i amena, amb una dosi més que generosa de violència.
- Super 8: fins aleshores, el millor llargmetratge de J.J. Abrams (tasca gens complicada després de les irregulars Mission: Impossible III i Star Trek). Produïda per Steven Spielberg, és la història d’un grup de nins que s’entretenen filmant històries en super 8... i fins aquí puc llegir. És un intent de recrear els films dels anys 80, que amb imaginació i rudimentaris efectes especials s’aconseguia emocionar l’espectador. En aquesta ocasió, la intenció supera el resultat, però no deixa de ser una més que notable pel·lícula, que supera altres títols actuals que de “cinema” en tenen ben poc.
