Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema a l'abril de 2011.
- Invasión a La Tierra: pel·lícula de Jonathan Liebesman sobre invasions extraterrestres, malgrat que es torba una mica arrancar, a mida que la trama avança la cosa es compon. Una retallada de metratge de vint minuts faria més interessant una realització que té com única intenció la d’entretenir. Així i tot, els personatges estan desenvolupats, tots ells amb problemes personals, que es veuen superats per la situació que viuen. Michelle Rodriguez sembla imprescindible en films de “cops i galtades”.
- Nunca me abandones: extraordinari film, esgarrifosa història, impecable realització, magnífiques interpretacions, impressionant final. La presència de Charlotte Rampling, així com l’ambientació en una època indeterminada i la fotografia, amb ús de la gamma dels grisos, verds i blaus, engrandeixen encara més una de les millors pel·lícules de l’any, enriquida per una magistral partitura musical de Rachel Portman, qui aporta el complement ideal per aquest títol que et deixa un “mal gust” a la boca. El tràiler ens ha venut el llargmetratge com una ensucrada història d’amor triangular. Afortunadament el resultat és cinema en majúscules.
- Sucker Punch: cinquena pel·lícula de Zack Snyder, i sens dubte la més desconcertant (no he vist, i difícilment veuré Legend of the Guardians (Guardians of Ga'Hoole). La veritat és que la història dels mussols i de les òlibes no em resulta gens atractiva). Sense cap tipus de dubte, aquest film hagués pogut sortir de la ment de Quentin Tarantino, tots els ingredients hi són (dones atractives, vilans “xulets”, violència,) en un guió que sembla més un videojoc, això sí, amb una posada en escena molt acurada, que es pren massa seriosament i amb manca de sentit de l’humor. La lectura que es pot fer és que Snyder no és tan bon director com havia demostrat a Dawn of the Dead, 300 i Watchmen. Esperem que recuperi el do.
- Piraña 3D: homenatge al cinema de terror de finals dels anys 70 i principis dels 80. Sang, al·lotes despullades, crits, esglais, humor -molt d’humor-... no manca cap ingredient per tal de fer passar una bona estona de terror, on la història és secundària, sinó que el més important és com aquesta és contada. La intenció inicial, que és l’entreteniment, no desenvolupa en una avorrida pel·lícula gràcies a la destresa d’un realitzador expert, Alexandre Aja.
- Incendies: magnífica producció sobre dos germans que, desprès de la mort de la seva mare, cerquen un pare i un germà dels quals desconeixen la seva existència. Film que no sembla l’adaptació teatral que és, gaudeix d’un excel·lent guió i esplèndides interpretacions. Contada amb la calma que cal, cada moment, cada instant és el que ha de ser per tal de mostrar l’angunia i el patiment dels protagonistes. Sense cap mena de dubte, aquesta pel·lícula és la millor d’enguany, difícilment es podrà superar.
- Sin límites: el que hagués pogut ser una interessant pel·lícula es converteix en rutinària degut a la realització de Neil Burguer, que no es decanta ni per la ciència-ficció, ni pel thriller ni pel drama, sinó més bé per una descontrolada posada en escena. Aquesta història sobre una droga que permet aconseguir l’èxit en totes les empreses, però que aquí té l’efecte contrari. Per oblidar.
- La legión del Águila: entretinguda pel·lícula, basada en una novel·la de Rosemary Sutcliff, sobres les aventures d’un legionari romà i el seu esclau. La fotografia, signada per Anthony Dod Mantle, ressalta l’escenari agrest gràcies a l’ús dels colors freds. Aquesta agradable història, realitzada per Kevin MacDonald, està contada sense estridències ni gaires efectes especials, sinó centrada en els personatges i les situacions.
- Código fuente: Desprès de l’esplèndida Moon, Duncan Jones presenta un títol no tan polit com aquell, més “comercial” i menys “artesà”, dictat per les regles de Hollywood, és a dir, al·lot a la cerca d’al·lota. No deixa de ser una història d’amor, això sí, amb interferències. No existeix sorpresa ninguna degut a que el tràiler detalla aspectes importants de la pel·lícula. La veritat és que esperava més originalitat i menys “rutina”.
- Howl. La voz de una generación: els realitzadors Rob Epstein i Jeffrey Friedman estan més interessats en posar en escena el famós poema d’Allen Ginsberg que no en explicar la biografia del conegut poeta de la generació beat. La utilització i la barreja del blanc i negre, del color i de l’animació no aconsegueixen minvar la sensació onírica del film, que pateix d’una manca de ritme que converteixen els vuitanta-quatre minuts en eterns.
- HappyThankYouMorePlease: pel·lícula que podria ser la continuació de How I Meet Your Mother, però la realització de Josh Radnor, també en funcions de guionista, s’apropa més a Edward Burns o Woody Allen. Divertida i fresca, no té més intenció que contar històries que no resulten difícils de creure, malgrat la del nin “adoptat”, que sembla un mal afegit i minva les qualitats d’un film simpàtic.
- Caperucita. ¿A quién temes?: allò que ja coneixíem s’ha confirmat. Catherine Hardwicke hauria de dedicar-se a una altra cosa. Les lluentons camuflen un contingut avorrit, dispers i poc lluït. La poc dissimulada escenografia no amaga una història que deambula entre el fantàstic, el terror i el romanticisme, on s’enyora una realització més ferma i menys “cursi”, i un guió que vol abastar massa.
- Country Strong: L’autodrestrucció d’una cantant de música country, interpretat per una correcta Gwyneth Paltrow (actriu que va demostrar el que és capaç de fer a la fantàstica Two Lovers), que també s’atreveix a cantar (amb notable resultat). Res és novetat en aquesta realització de Shana Feste, els personatges són típics i les situacions sense interès particular, resultant una producció previsible i gens original.
