diumenge, 27 d’octubre del 2013

Una qüestió de supervivència.

Endevines que és?

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Tormenta

Un perro ladra en la tormenta
y su aullido me alcanza entre relámpagos
y al son de los postigos en la lluvia

yo sé lo que convoca noche adentro
esa clamante voz en la casona
tal vez deshabitada

dice sumariamente el desconcierto
     la soledad sin vueltas
     un miedo irracional que no se aviene
     a enmudecer en paz

y tanto lo comprendo
     a oscuras / sin mi sombra
     incrustado en mi pánico
     pobre anfitrión sin huéspedes

que me pongo a ladrar en la tormenta

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al maig de 2013.

ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les pel·lícules comentades.

Iron Man 3: entretinguda pel·lícula de l’heroi d’acer on Pepper Potts està més present. El vilà Aldrich Kilian un excel·lent Guy Pearce, contrasta amb el poc aprofitament de la seva companya Maya Hansen (Rebecca Hall). El sentit de l’humor i la ironia de Tony Stark estan més accentuats. El ritme es manté intacte durant tot el metratge i les escenes d’acció estan filmades amb fermesa. S'han acabat les aventures d’Iron Man, o bé, només ens ho fan creure? Tot serà qüestió de fer comptes.

Ayer no termina nunca: un altre títol alternatiu i més real, podria ser La pel·lícula no acaba nunca. És cert que els dos intèrprets assumeixen amb gran professionalitat els seus rols, però alguna cosa falla quan, en una història tan dramàtica com la que conta el film, la catarsi no és produeix. Quina necessitat existeix per situar l’acció en un futur proper, però futur? Quina necessitat existeix per carregar a un dels personatges de tanta emoció que resulta fins i tot pesat? Quina necessitat existeix de fer la pel·lícula?

Rebelde (War Witch): avorrida pel·lícula sobre una nina soldat que es desenvolupa en algun país africà. El que podria ser una interessant crònica sobre la barbaritat de la guerra, es queda només en la intenció d’emocionar i de commoure l’espectador. Manca més força en el guió, i la realització no aprofundeix suficientment en la terrible vida de la protagonista. Està més pendent de la vessant “mística” que de la realitat. Llàstima que una història tan crua sigui mostrada de forma tan superficial.

La mula: Mario Casas s’esforça en la seva interpretació, però encara li manca molt per arribar a un nivell acceptable. La vocalització segueix essent el seu taló d’Aquil·les. Maria Valverde, mostra un accent andalús massa forçat, i precisament aquest n’és el problema, tot és massa postís. Desconec la novel·la de Juan Eslava Galán, i aquest film no m’ha despertat la curiositat d’esbrinar més sobre la història de la mula i el soldat.

La gran boda: la única raó per veure aquest llargmetratge és la presència de la sempre magnífica Susan Sarandon. Una família atípica que no té secrets i que parlen obertament de sexe sense avergonyir-se gens ni mica. Un beneitura amb situacions més o menys còmiques, però totalment absurdes, que no justifiquen el desenvolupament d’un film com aquest. He intentat memoritzar el nom del director, però només sortir de la sala, ja ho havia oblidat.

El impostor: excel·lent documental que aconsegueix que l’espectador dediqui tota la seva atenció en la extraordinària i increïble història. El notable muntatge accentua la magnífica realització de Bart Layton. Més que un documental, és una pel·lícula d’intriga, amb uns personatges fascinants. Magistral.

Jack el cazagigantes: entretinguda pel·lícula familiar basada en la famosa rondalla. Que Brian Singer sigui el responsable d’aquest film, és garantia de qualitat. El que podia semblar un infantil i anodí llargmetratge, és una més que notable realització que gaudeixen tan grans com petits, amb unes seqüències d’acció perfectament estructurades i amb equilibrada mesura d’amor, d’intriga, de venjança, d’arribisme, de dolçor, de mort, d’aventura i de tendresa.

Bestias del sur salvaje: no he entrat en ningun moment en la història que intenta copiar el realisme màgic de García Márquez. Les aigües surten de la pel·lícula i aneguen qualsevol brot de brillantor en la realització, que és caòtica i bruta. Les excel·lències de la crítica lloant aquest film, no són compartides per mi, que m’ha avorrit de principi a final.

Marea letal: uns taurons, un vaixell, Halle Berry i Olivier Martinez, això és tot el que ofereix aquesta innecessària pel·lícula, que encadena seqüència innecessària rere seqüència innecessària, amb un guió sense gens ni mica d’imaginació i uns diàlegs d’allò més banals. Una pèrdua de temps.

Un amigo para Frank: un emotiu Frank Langella, acompanyat de una no menys emotiva Susan Sarandon, són els motius per visionar aquest film que podria qualificar-se de futurista-dramàtica. La pel·lícula no acaba de funcionar degut a un irregular guió, i en especial el prescindible personatge interpretat per Liv Tyler.

Stoker: podria ser una versió de La sombra de una duda, del mestre Hitchcock, però no ho és. Només té en comú que es tracta d’un oncle i la relació amb la seva neboda, que esdevé en un ser més pervers que el seu parent. Per algun lloc s’ha apuntat que Brian De Palma se n’hagués pogut fer-se càrrec, afirmació aquesta amb la que no hi estic d’acord. En primer lloc, manca una atmosfera, que és suplerta per la tensió eròtica. En segon lloc, la signatura de De Palma no és tan elegant, sinó més “bruta”. Tan Matthew Goode com Mia Wasikowska aproven amb excel·lent nota les seves interpretacions. El que no s’explica és per què la filla no té una bona relació amb la mare (Nicole Kidman).