Dia 345 – El curtmetratge de la setmana (72): "Twisted"

La història és simpàtica, però la música, és feresta.

Dia 344 – Cinema’s Land 35 (març’13)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al març de 2013.

ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les pel·lícules comentades.

• Mapa: no és un documental ni és una ficció, és les dues coses a la vegada. Elías León Siminiani conta un episodi de la seva vida (desprès de ser acomiadat de la feina afegit a la separació de la seva al·lota). Tot és resumeix en una història d’amor/desamor. El realitzador narra la història com si es tractés d’un diari, a mode de catarsis o teràpia. No és un film experimental, o sí.

• Searching for Sugar Man: excel·lent pel·lícula. La perfecta estructura del film va desvetllant el misteri de l’enigmàtic i carismàtic personatge. El guió, el muntatge i la realització, estan a l’alçada de la magnífica música del protagonista d’aquest documental, que es mereix les totes les alabances, així com l’èxit obtingut.

• El atlas de las nubes: producció filmada parcialment a Mallorca, concretament les històries de la civilització d’un altra planeta i la del vaixell dels esclaus. Per uns resultarà un film pretensiós i anodí, malgrat el generós ús dels efectes especials. Per a altres una meravella que tracte temes com la bellesa, l’amor, l’amistat... en tot cas, el resultat és una entretinguda pel·lícula que gaudeix d’un magnífic muntatge, unes treballades caracteritzacions i un elenc de luxe. 

• Las ventajas de ser un marginado: malgrat el títol, no és la típica pel·lícula per adolescents, tot el contrari, els personatges complexos i els temes gens amables que tracta no són aptes per a púbers amb les neurones revolucionades. Emma Watson, allunyada de la màgia de Hogwarts, Logan Erman i Ezra Miller són els que assumeixen tot el protagonisme, i la proposta és més que satisfactòria. Excel·lent l’ús del conegut tema de David Bowie “Heroes”.

• Si fuera fácil: Judd Apatow pot resultar insuportable o tot el contrari. En aquesta ocasió, es decanta per oferir una història que podria ser la de qualsevol matrimoni de classe mitjana alta, amb molt de sentit de l’humor i alguns problemes familiars. Té moments més inspirats que d’altres. Sense que sigui un precedent, la nota és d’aprovat.

• Rompe Ralph: la suma d’un estil fresc i la creativitat del guió, conformen una notable pel·lícula que gaudeixen tant grans com petits. Si afegim els simpàtics i “dolços” personatges, el frenètic ritme i el sentit de l’humor, és difícil trobar algun altre film d’animació (o no) més original.

• Amor y letras: simpàtic i agradable film amb unes més que convincents interpretacions dels protagonistes, on destaca la jove Elizabeth Olsen, amb un personatge més adult que el de Josh Radnor. La presència d’una de les actrius de les pel·lícules de la saga Twilight, encara fa més excel·lent la referència a les novel·les originals.

• Los amantes pasajeros: una de les majors beneitures vistes mai. Com més avançada està la pel·lícula, més desinterès té la trama, millor dit, les diverses trames, que giren totes al voltant del sexe. Ni la mèdium, ni el traficant, ni l’assassí, ni la dominatrix, ni l’estafador... ninguna de les històries és coherent i acaben allà mateix, és a dir, a “comer pollas” (perdó per la grolleria, però no és meva, és d’Almodóvar). El manxec està tan a la deriva com la nau del film. No es salva ni la banda sonora d’Alberto Iglesias. L’únic destacable són els pòsters, dissenyats per Javier Mariscal.

• Oz. Un mundo de fantasía: un greu problema de manca de ritme, impedeix gaudir d’un film que podria haver estat un deliri visual, es queda en una equivocada visió més “oral” que cromàtica. El fantàstic món d’Oz queda desllueix per un guió que s’entreté en situacions que són prescindibles (el capítol de la pepa de porcellana) en detriment d’altres més atractives (els habitants d’Oz).

• Anna Karenina: aquest film és d’aquells on tot és “perfecte” però falla alguna cosa. La producció està molt cuidada, el guió és excel·lent (és complicat compilar més de mil pàgines en, aproximadament, 130 minuts). Sorprenentment, Keira Knightley està creïble com a Karenina, tot el contrari d’Aaron Taylor-Johnson, que sembla no sentir-se còmode en el paper de Vronsky (menció especial mereix el ridícul mostatxo que “vesteix”). Però l’error primordial és la realització de Wright, que ha filmat la pel·lícula com si es tractés d’un quadre, on l’excés de color desmereix la resta. Sembla més un anunci d’una fragància francesa, que una història romàntica.

• Parker: típica pel·lícula de lladres amb un robatori que no surt d’allò més bé i que el protagonista és traït pels membres de la banda, i la posterior venjança. Pel mig, s’hi troba una comercial immobiliària que complica una mica més les coses, i aquí és on no acaba de lligar. Tal vegada sigui per l’habitual manca d’interpretació de Jennifer Lopez, que com sempre, està més pendent de aparèixer ben maquillada, vestida i pentinada, que no per resultar creïble. Però és clar, és Jennifer Lopez i no es pot demanar més. En contraposició, Jason Statham és més conscient de les seves limitacions artístiques i és per això que no et qüestiones res. La norma en aquests tipus de films és que el protagonista resulti simpàtic i Statham ho aconsegueix.