Dia 257 – El curtmetratge de la setmana (16): “Balance”

Excel·lent curtmetratge que il·lustra la part més perversa de l’ésser humà.

Aquesta producció alemanya fou guardonada amb l’Oscar al Millor Curtmetratge d’Animació en l’edició de 1989.

Dia 256 – El curtmetratge de la setmana (15): “Blow Me a Kiss”

Tot succeeix per què ha de succeir. Al menys aquesta sembla el missatge d’aquest curtmetratge de Sunil Mungekar.

Dia 255 – Cinema’s Land 25 (maig’12)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al maig de 2012.

ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les pel·lícules comentades.

• Los vengadores: avorrida, així de simple. La manca de personalitat del director, Josh Whedon, és un dels grans problemes de la pel·lícula, signant una història superficial i infantil. Cada un dels herois venjadors té el seu protagonisme, aspecte aquest que sembla més “per quedar bé”. L’humor és vulgar i forçat, semblant que la intenció és “suavitzar” una història carregada de moments que els fans del còmic sens dubte aplaudiran, però que no deixa de ser més que una successió de tòpics per tal de fer un bon calaix.

• El exótico Hotel Marigold: el millor és, sense cap mena de dubte, el repartiment. La història, de caire excessivament sentimental, està farcida de típics tòpics, que, no obstant, una majoria de públic considerrà que és una pel·lícula encantadora i divertida. Malgrat tot, es deixa veure si un no és massa exigent.

• La pesca del salmón en Yemen: esplèndides les interpretacions de tot l’elenc, en especial una superba Kristin Scott-Thomas que té el repte de resultar arrogant, però simpàtica. Aquesta original història sobre dues persones que troben un camí comú. Lasse Halström signa una pel·lícula dolça, que no edulcorada.

• La maldición de Rookford: podria ser una pel·lícula més d’esglais i amb manca d’emoció, però gràcies a la bona feina de la parella protagonista, Rebecca Hall i Dominic West, la sensació “això ja ho he vist” queda totalment difuminada. Un exercici que aprofita adequadament l’escenografia per tal d’oferir un thriller més que recomanable.

• Safe: és cert, la història té manca de tota originalitat, un expolicia que ha de fer-se càrrec d’una nina, en aquest cas, superdotada. La permanent expressió de fàstic (en aquest i en qualsevol altre film) de Jason Statham contrasta amb l’encertada realització de Boaz Yakin, malgrat els pocs originals diàlegs, que no és obstacle per gaudir d’uns noranta quatre minuts d’esbarjo.

• Sombras tenebrosas: és un Burton en estat de gràcia. Tal vegada no aconsegueix entusiasmar, però la honestedat de la realització anul·la qualsevol “tara” que pugui tenir el film. La clara referència al Nosferatu de Murnau és un punt positiu a afegir. Chloé Moetz no està gens afavorida en el doblatge, conseqüència directe que fa que la seva actuació sembli molt forçada, especialment en la resolució del seu personatge. El paper de Jonny Lee Miller és prescindible, no aporta res a la història i resulta, fins i tot, irritable. Magnífica l’ambientació, com és habitual en Burton.

• Las nieves del Kilimanjaro: amb dues paraules és qualifica aquest producció francesa: emotiva i magnífica. Els sentiments estan mostrats amb elegància. La parella protagonista (Ariane Ascaride i Jean-Pierre Darroussin) s'avè a la perfecció. s'evia caure en la inversemblança i el sentimentalisme, i tot és mèrit del realitzador, Robert Guédiguian, que coneix a la perfecció el seu ofici.

• Los juegos del hambre: moltes referències a altres films, com Ben-Hur (la desfilada), The Truman Show (la manipulació), Star Trek (la indumentària), Fahrenheit 451 (la guàrdia), i podriem afegir The Running Man, i molt especialment, en la novel·la de William Goldman, Lord of the Flies, i en la pel·lícula de Takeshi Kitano Battle Royal (la lluita a mort entre els participants). És un divertiment sense més pretensió que entretenir, i això ho aconsegueix, ara bé, l’interès del que succeirà no és de vital importància, ja que l’espectador s’avança la trama. I encara queden algunes seqüeles!

• Infiltrados en clase: quin disbarat! És una comèdia sense gens ni mica de gràcia, amb excessives referències al sexe. El guió no té cap ni peus, simplement hi ha una absurda excusa per fer un film que als primers minuts ja no és manté. El més divertit, el cameo de Johnny Depp. El pitjor de tot és que amenaça una continuació... no, per favor!

• Un lugar donde quedarse: Frances McDormand i Sean Penn estan tan compenetrats com el matrimoni que interpreten, una retirada estrella de rock (que sembla el Robert Smith de The Cure) i una bomber, respectivament. El doblatge no deixa gaudir de les interpretacions que s’intueixen sentides, en un guió que és més erràtic que les peripècies del protagonista. El títol original es podria traduir com “aquest ha de ser el lloc”, però que han preferit copiar del llargmetratge de Sam Mendes.

• Los niños salvajes: el millor d’aquest film són les interpretacions (malgrat el postís doblatge) dels actors més joves. Una història totalment real amb unes conseqüències esgarrifadores i excessivament exagerades. Gràcies a una coherent estructura narrativa a base de flashbacks, la pel·lícula aconsegueix una intriga per saber com acabarà la història. Algú hauria d’explicar el motiu de l’estrena de la versió doblada al castellà d’una pel·lícula de parla catalana i castellana en una illa on es parla català... incomprensible.