Dia 145 - Humor gràfic 1

Fer humor és difícil, i fer-ho en una sola vinyeta encara molt més. Sempre és una bona ocasió per fer un somriure, i res millor que deixar-ho en mans del professionals, en aquesta ocasió centrat en el personal funcionari.

Dia 144 - Mario Benedetti (18)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Talantes

Un hombre

alegre

es uno más

en el coro

de hombre

alegres

un hombre

triste

no se parece

a ningún otro

hombre

triste



Dia 143 – Cinema’s Land 4 (agost’10)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema a l’agost de 2010.

– Toy Story 3: una vegada més el bon cinema el trobam en l’animació. Tercera, i sembla que definitiva, entrega de les aventures de les joguines de Pixar. L’enginyós guió, l’acurada realització i el desenvolupament dels personatges són els atractius principals d’una pel·lícula de la qual haurien d’aprendre altres que es denominen “cineastes”. No hi pot haver més acció que en les escenes de persecucions, ni més emoció que en l’escena final d’Andy i la nina al jardí de la casa, ni més humor que en les protagonitzades per Ken. Simplement genial.

– Mi segunda vez: correcte pel·lícula que té com a protagonista absoluta a una Katherine Zeta-Jones que demostra que no li calen partenaires més majors per poder treure una història que amb una altra actriu menys qualificada resultaria d’allò més anodina.

– Origen: Nolan ens sorprèn en cada nova història. És un mestre en qualsevol gènere. Un enrevessat guió, una extraordinària posada en escena, un elenc magnífic encapçalat per un sòlid Leonardo DiCaprio, un muntatge frenètic, una superba banda sonora de Hans Zimmer (poques vegades faré aquesta afirmació) fan de la proposta una de les pel·lícules més encisadores de la darrera dècada. Un film que en un segon visionat encara guanya més. El cinema amb majúscules. Imprescindible.

– El equipo A: avorrida i previsible pel·lícula que no deixa de ser un episodi allargat de les aventures d’Hannibal & Co., això si, amb un pressupost més generós que el de la sèrie de televisió.

– Repo Men: els interessants primers vint minuts només són una il·lusió del que promet la producció, que esdevé en un desgavell de tirs, bregues, persecucions i sang, molta sang, que converteix el film en una incoherència narrativa, especialment la seqüència final.

– London River: la sempre genial Brenda Blethyn hauria de ser raó suficient per visionar una pel·lícula que tracte els atemptats de Londres del 7 de juliol de 2005 des de la perspectiva de dues persones que no es varen veure afectades directament, sinó a través d’un familiar. Dura, pausada i emotiva.

– Airbender: el último guerrero: el pitjor que és pot comentar d’aquesta pel·lícula és que podria haver estat dirigida per qualsevol, és a dir, que el “toc” d’M. Night Shyamalan està totalment absent. Tedioses les aventures dels jovenets que practiquen tai-chi. Els efectes 3D són un afegit per fer una mica més de recaptació. Lamentable en tots els aspectes.

– Zombis nazis: explícit títol (Dead Snow, n’és l’original) d’una cinta que és més que generosa amb la ració de membres del cos seccionats, sense deixar de banda la sang i els budells, que ho són tant o més protagonistes que els humans i els zombis. No amaga l’homenatge a Posesión Infernal i Terroríficamente Muertos, fins i tot hi ha una automutilació amb serra elèctrica. Divertida a la vegada que una mica “cutre”.

– Los Mercenarios: història vista mil i una vegades però que es beneficia dels frenètics vint minuts finals i que recicla “actors d’acció” dels quals alguns d’ells ni recordàvem. Stallone aplica allò après d’altres realitzadors, una gran avantatge per a realitzar una decent, que no original, pel·lícula.

– Phillip Morris, ¡te quiero!: queda demostrat una vegada més que Jim Carrey quan s’ho proposa és dels millors actors i que amb la dosi idònia d’histrionisme pot resultar d’allò més convincent. Per altra banda, Ewan McGregor és el contrapunt ideal amb una més subtil interpretació.

– Centurión: aventures amb gammes de colors blaus i grisos de les aventures d’un centurió, aprofitant l’àrid paisatge en una història que podria començar pel final i acabar pel principi, com molt bé es repeteix en la mateixa pel·lícula de la veu de Quinto Dias, el protagonista.