Dia 136 - Buit

Dia 135 - Mario Benedetti (16)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Tu espejo es un sagaz

Tu espejo es un sagaz

te sabe poro a poro

te desarruga el ceño

te bienquiere

te pule las mejillas

te despeina los años

o te mira a los ojos

te bienquiere

te depura los gestos

te pone la sonrisa

te transmite confianza

te bienquiere

hasta que sin aviso

sin pensarlo dos veces

se descuelga del clavo

te destroza

Dia 134 – Cinema’s Land 2 (juny’10)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al juny de 2010.

Iron Man 2: tot allò que tenia de bo Iron Man és perd en aquesta seqüela, que sembla que la única raó de ser és fer calaix. Qui tendrà el valor de dir durant les promocions «la veritat és que és una porqueria de pel·lícula. La vaig fer únicament i exclusivament pels diners»?

Legión: guió i posada en escena necessiten una bona repassada per part d’algú més apte i amb una visió menys “taquillera” i més “culta”... una llàstima perquè la història és d’allò més atractiva. Vull esmentar les errades del doblatge. En segons quins moments és “Miguel” i en altres “Michael”. Amb aquests detalls s’ha de tenir una mica més de cura.

Un ciudadano ejemplar: història d’allò més previsible. Un “ciutadà exemplar” que degut a un fet esgarrifós es torna el més “dolent dels dolents”. Un advocat egoista i ambiciós que veu com el seu món queda a no res. Res es pot salvar d’aquesta pel·lícula, i el que és pitjor, no sents “compassió” alguna per cap dels personatges.

Kick-Ass. Listos para machacar: sí, el tràiler semblava d’allò més beneit, però la veritat és que es tracta d’un llargmetratge intel·ligent, adult i coherent. Amb la justa mesura d’humor i de drama, amb escenes violentes i personatges traumatitzats i infeliços. La millor definició la diuen a la mateixa pel·lícula: ¿per què tothom vol ser Paris Hilton i ningú Spiderman?” Imprescindible.

Prince of Persia: Las arenas del tiempo: entretingut film d’aventures que es sustenta amb un correcte guió i una realització notable per part d’un director –Mike Newell– que no semblava el més indicat per a dur a bon terme una història farcida de corregudes, de persecucions, de baralles i de conspiracions. És agradable de veure.

The Blind Side. Un sueño posible: l’aspecte positiu d’aquesta pel·lícula és que Kathy Bates té un paper simpàtic. En la part negativa és que és previsible, avorrida i cursi, a més, cal afegir la presència de Sandra Bullock, amb les seves habituals carències interpretatives (encara no comprenc com va ser premiada amb un Òscar). La direcció de John Lee Hancock no aporta res al llenguatge cinematogràfic. Una cinta que no deixa de ser una anodina “tivimuvi”.

El retrato de Dorian Gray: als deus minuts de començar la pel·lícula, et fas aquesta pregunta “per què?” Una maldestra realització d’Oliver Parker que deambula entre el terror i l’erotisme que es queda en no res. Més que oblidable.

La última estación: d’encertada es pot etiquetar la producció d’Andrei Konchalovski sobre els darrers dies de Leon Tolstói. Encertat és el repartiment, -magnífica interpretació de l’elenc al complet-, encertada és la fotografia de Sebastian Edschmid, encertat és el guió i la realització de Michael Hoffman i vull destacar especialment, la banda sonora de Sergei Yevtushenko, que no ha tengut l’atenció que es mereix. Per cert, en aquesta pel·lícula ens demostra que els paparazzi ja existien en el segle XIX.

The Good Heart. Un buen corazón: personatges que no tenen res a perdre i tot a guanyar, ambient depriment, fotografia fosca, excel·lents interpretacions... però alguna cosa falla i l’espectador no aconsegueix involucrar-se en la història. Les intencions són més bones que els resultats finals, així i tot, es deixa veure amb gratitud.