Dia 84 - Art

Dia 83 - Cartellisme

Vicente Vila Gimeno, “Wila”, cartellista conegut principalment pels seus pòsters sobre la República, va morir diumenge 28 a l’edat de 101 anys.

Nascut el 1908 a València. Estudià en l’Acadèmia de Belles Arts de San Carles (València). Desprès de la guerra civil, va col·laborar com a dibuixant de nombrosos cartells republicans. Es trasllada a Madrid, on va treballar com a professor de dibuix i cartells de cinema. Fou responsable del dibuixos paisatgistes de les pel·lícules que Samuel Bronston va rodar a Espanta.

Necrològica publicada en el diari El País

Vicente Vila, 'Wila', el último cartelista de la Guerra Civil
Creó la obra más emblemática de la República

LILA PÉREZ GIL 30/06/2009

"Cuando más he disfrutado ha sido cuando he visto mis carteles por las calles de Valencia", dijo el pintor Vicente Vila Gimeno cuando le ofrecieron visitar la inauguración de la exposición Art i propaganda, cartells de la Universitat de València, organizada en 2003 por UGT y dicha Universidad de Valencia.

"Tenía ya más de 90 años y estaba muy mal de las piernas, dijo que se cansaba y no quería ir", explicó ayer su hija, Amparo Vila. El pintor, que firmaba casi siempre como Wila, falleció en Madrid, a los 101 años, el pasado domingo, 28 de junio.

Junto a otro grupo de artistas gráficos, se ocupó durante la Guerra Civil de dibujar los carteles de propaganda republicana que animaron a los valencianos a mantener la moral.

El más famoso, sin duda, es el titulado Soldado instrúyete. "Fue emblemático del espíritu de la República, que quería extender la formación y la cultura a todos los estratos sociales, incluso durante la guerra: a través de un periódico que se publicaba y se llevaba al frente, o con bibliotecas populares que se mantenían abiertas", continuó su hija. Esta obra fue el cartel anunciador de la exposición antes mencionada, que visitó durante meses muchas ciudades españolas. Ha sido reproducido en multitud de libros, exposiciones, eventos y películas, "como Ay, Carmela; fue la imagen del momento".

Vila Gimeno colaboró en aquel taller de cartelistas con creadores como el famoso Josep Renau. "Éste fue más conocido, porque se tuvo que exiliar en México y allí fue un gran muralista; luego vivió en Alemania, donde, a su muerte, su hija montó una fundación, gracias a la cual la obra de su padre se conoce en todo el mundo". Entre otros artistas estaban también Eleuterio Bauset, Arturo Ballester o Rafael Raga, "este último fue un gran amigo suyo". "Que sepamos, todos han muerto, creemos que mi padre era el último que quedaba", aseguró Amparo. Las obras de todos ellos se recogieron en Art i propaganda.

Escondidos en un estudio

Vicente Vila nació en Valencia el 30 de abril de 1908 "casi con un lápiz en la mano, dibujaba todo el rato desde muy pequeño". Estudió Bellas Artes en la Escuela de San Carlos, donde obtuvo el premio extraordinario de fin de carrera. "Los carteles de la Guerra Civil los fue escondiendo en un estudio de Valencia y años después recuperó todos los rollos".

Gracias a esto, su obra está catalogada en la Universidad de Valencia, la de Barcelona, la Fundación Pablo Iglesias, o el Archivo Histórico de Salamanca, entre otros centros de arte y cultura.

"Como no tenía adscripción política, cuando acabó la Guerra Civil pudo salir de Valencia y nos fuimos a Madrid". Allí trabajó en los estudios de decoración y publicidad de productoras cinematográficas como Cifesa y Samuel Bronston: "Pintaba los carteles que anunciaban las películas en los cines y trabajó en los decorados de 55 días en Pekín". También era ilustrador de libros: "Algunos aparecen en la película El florido pensil, porque las portadas de los libros con los que estudiábamos entonces, sobre todo las de la editorial SM, las hacía él".

Pero "seguía sintiéndose cartelista y se presentaba a casi todos los concursos", muchos de los cuales ganó, como los de Fallas de 1941, 1942, 1943 y 1944; los de la Feria de Julio valenciana en 1941 y 1951, o los de la Corrida de la Beneficencia de Madrid en 1975 y 1978.

"Fue menos conocido porque sólo le preocupaba mantener a su familia, y pintar y pintar", opinó ayer su hija. Con sus óleos, retratos y paisajes del natural en acuarela participó también en numerosas exposiciones y certámenes. Hasta su jubilación fue además profesor de dibujo en la Escuela de Artes y Oficios de Madrid. "A pesar de su edad, hasta el último día mantuvo la mente lúcida y la afición a la pintura".

Dia 82 - Conchita Núñez

Precisament avui, 27 de juny de 2009, ha mort Conchita Núñez, actriu de doblatge. Curiosament, han difós la notícia blogs dedicats a l’anime i el manga. El motiu és que Núñez fou la veu de Pedro a la famosa sèrie Heidi. També va doblar a Linda Evans a Dinasty. Encara estava en actiu, i recentment hem pogut escoltar-la a The Sopranos, Chasing Amy i a la més recent The Curious Case of Benjamin Button. També ha protagonitzat nombroses pel·lícules, que ha compaginat amb el teatre.

Dia 81 - B/N

Encara manquen algunes hores per a l’estrena oficial de la nova, i esperem que no darrera pel•lícula, de Francis Ford Coppola. El títol és Tetro.

Hi ha diverses raons, sense tenir, voluntàriament, gaire informació sobre l’argument del film (sembla ser que un germà cerca a l’altre per Buenos Aires), que em resulten atractives. Aquestes són: Vincent Gallo, actor amb estranya fisonomia, Maribel Verdú, que ha madurat com actriu, Coppola, que mai m’ha decebut i l’ús del blanc i negre.

En temps de blockbusters, el blanc i negre és una valenta opció per demostrar que l’art no està renyat amb l’indústria (per si no queda clar, indústria=$).

Dia 80 - La butaca 8

Comentaris publicats al número 153, maig de 2009, a la revista Temps Moderns.

Los abrazos rotosNo, no m’ha agradat Los abrazos rotos. De fet, fa molts d’anys que no m’agrada cap pel·lícula de Pedro Almodóvar, però, així i tot, hi caic i una vegada més surt decebuda del cinema. La culpa és meva per a donar-li una altra oportunitat a un director que enlluerna amb els jocs d’artifici.

Sembla que cada títol signat pel manxec ha de ser una obra mestra. És innegable que Almodóvar ha creat un món. Però és un món on no tot té cabuda, un món on l’elegància no existeix, un món inversemblant i massa artificial. Los abrazos rotos és el millor exemple d’una pel·lícula totalment innecessària. El meu principal problema amb les pel·lícules d’Almodóvar es que no em produeixen catarsi alguna. És de suposar que tot és molt sentit i profund. Però tot és massa recercat, sembla que la senzillesa no existeix per a Almodóvar.

La gènesi de la història de Los abrazos rotos està relacionat amb un viatge realitzat a Lanzarote, on Almodóvar va fer una fotografia a una parella abraçada a la platja de Famara, afegida amb la temporada que va passar a les fosques en la seva habitació amb forts atacs de migranya (fets que no disculpen res).

Mateo o Harry Caine (Lluís Homar), cec després d’un accident, és un director i guionista en plena crisi. Temps enrere va tenir una història d’amor amb Lena (Penélope Cruz) que va desembocar en una tragèdia. L’únic contacte amb la realitat són Judit (Blanca Portillo), la seva agent, i el fill d’aquesta, Diego (Tamar Novas). Ernesto (José Luís Gómez) és un empresari enamorat de Lena. Apareix Ray X (Rubén Onchandiano) amb una proposta per a Harry Caine.

Blanca Portillo, Lluís Homar i José Luís Gómez són els que aporten la saviesa i l’experiència de l’elenc. Penélope Cruz està molt continguda, almenys en aquesta ocasió no crida. Rubén Onchandiano i Tamar Novas acusen manca de seguretat. Dani Martín, el líder (evitaré esmentar les paraules «actor» i «cantant») del grup El canto del loco, una vegada més demostra que això d’actuar no està fet per a ell. La barcelonina Lola Dueñas assumeix un personatge que és totalment prescindible i ho fa tan poc convençuda que l’espectador ho sofreix.

Tots els personatges comparteixen la dualitat, tots amaguen alguna cosa i tenen connexió uns amb els altres.

Dels secundaris (Ángela Molina, Rossi de Palma, Chus Lampreave), cal destacar que precisament són això, secundaris, i que no aporten res nou a les històries. I d’escenes innecessàries, Los abrazos rotos n’està farcida (quan Lena fa proves de perruqueria —sembla una mala còpia de Julia Roberts a Sleeping with the Enemy—, i aquesta n’és només una de les nombroses referències cinematogràfiques: Viaggio in Italia, Peepping Tom, The Third Man, Mujeres al borde de una ataque de nervios, Night of the Living Dead…).

I el pitjor és que de Los abrazos rotos es desprèn un curtmetratge protagonitzat per Carmen Machi (que sembla un embotit a punt d’esclatar dins aquell vestit que no l’afavoreix gens ni mica, mateixa opinió del pentinat) totalment insubstancial.

Sí, és clar que hi ha elements positius: la música del basc Alberto Iglesias i el disseny dels crèdits i el cartell de l’argentí Juan Gatti.

Una pel·lícula, qualsevol persona amb una càmera de 50€ comprada en una gran superfície pot fer-la. Per realitzar cinema cal més que bons enquadraments i guions enrevessats, qüestió aquesta de la qual en parlarem en una millor ocasió.

The VisitorSens cap mena de dubte The Visitor és la millor pel·lícula estrenada en 2009, i això que encara queden alguns mesos per acabar l’any.

Tom McCarthy només ha dirigit dues pel·lícules, les que ens ocupa i la també magnífica The Station Agent, dos títols que comparteixen com uns desconeguts esdevenen en família.

The Visitor gaudeix d’un guió excel·lent i una realització superba. La càmera està on cal, no hi manca ni hi sobra cap plànol. La senzillesa està present pertot arreu.

Walter Vale (Richard Jenkins) és un professor d’universitat que, des de la mort de l’esposa, no està il·lusionat per res. Per tal de presentar un llibre ha d’anar a Nova York. Quan arriba al pis, s’hi troba una parella com a inquilins, el siri Tarek (Haaz Sleiman) i la senegalesa Zainab (Danai Guriba). Per raons que no vull desvetllar, també té protagonisme Mouna (Hiam Abbass), la mare de Tarek.

The Visitor sí que produeix catarsi. Els personatges estan perfectament desenvolupats, no necessiten cap frase ampul·losa, com la diu Blanca Portillo a Los abrazos rotos: «No sé lo que os habéis dicho estos días, pero yo sé lo que me he callado todos estos años» per escenificar els sentiments, les inquietuds, no, d’això s’encarrega la posada en escena. Quasi tota la pel·lícula es desenvolupa en espais tancats per tal de reflectir l’angoixa dels protagonistes. Els exteriors són una al·legoria de la llibertat física, mental i espiritual.

Richard Jenkins (candidat a l’Óscar en la passada edició) i Hiam Abbass són la parella perfecte. Tal vegada la que menys pot aportar és Danai Guriba, malgrat que les escenes amb la seva sogra són fantàstiques.

Si s’hagués de classificar The Visitor amb una sola paraula, aquesta és commovedora.

Desig estar equivocada i que aquest títol no sigui el millor d’enguany… ja ho veurem.

Knowing (Señales del futuro)
Sí, Nicolas Cage torna a ser un heroi mal pentinat.

Knowing no és més que un entreteniment. Em va sorprendre agradablement, ja que esperava una banalitat tipus la nova versió The Day the Earth Stood Still (aquest atemptat al cinema hauria d’estar prohibit i a més castigat).

Alex Proyas va debutar en la direcció amb The Crow, després presentà l’excel·lent Dark City i llavors la correcta I, Robot, que està al servei d’una estrella, Will Smith, que no sé ben bé per què em sembla simpàtic. Cal esmentar també Garage Days, títol que no es va estrenar a l’estat espanyol i de la qual només conec l’edició en format DVD.

Però, per parlar de Knowing, cal fer una referència obligada a War of the Worlds. Ambdues comparteixen, a més de cartell i temàtica, la relació entre pares i fills, traduïda com la manca o desestructuració de la família i la recerca d’un lloc segur per refugiar-se dels fets que semblen inevitables.

El 1959 l’alumnat d’una escola prepara una càpsula del temps. Cinquanta anys més tard, aquesta és descoberta, el contingut és un grapat de dibuixos que es reparteixen entre la nova generació d’estudiants, però un d’ells és una successió de nombres que aparentment no tenen cap significat. El destinatari és Caleb (Chandler Canterbury, conegut per ser Benjamin Button als vuit anys), el fill de l’astrofísic John Koestler (Nicolas Cage). Els esgarrifosos esdeveniments no es torbaran gaire a manifestar-se.

La veritat és que Knowing en mans d’un altre realitzador no hauria estat més que un film sense més sentit que justificar les despeses d’una exagerada quantitat de dòlars.

D’espectacular es pot qualificar l’accident d’avió, un pla seqüència que no deixa indiferent ningú. El millor de Knowing és que aconsegueix que l’espectador estigui angoixat durant tot el metratge i que s’aferri als braços de la butaca. Però, malauradament, l’aspecte negatiu és la part final, que no és més que una imposició dels estudis i no aporten res nou al que hauria pogut ser una pel·lícula més que d’efectes especials.

Les femmes de l’ombre (Espías en la sombra)
La veritat és que he hagut de consultar a la xarxa qui és Jean-Paul Salomé, el director de Les femmes de l’ombre. No recordava que era el realitzador de Belphégor. Le fantôme du Louvre i d’Arsène Lupin, dos títols de metratge excessivament llargs.

França, 1944. Un comando de cinc dones té com a missió assassinar un oficial nazi. Així de concís és l’argument, segons sembla, basat en una història real.

Sophie Marceau, Julie Depardieu, Marie Gillain, Déborah François, Maya Sansa i Julien Boisselier saben que no protagonitzen un gran llargmetratge que, això sí, gaudeix d’una gran producció. Si el que cerques és una pel·lícula d’entreteniment, aquesta no et defraudarà, però quedarà oblidada només sortir del cinema.

El guió, escrit a quatre mans pel propi Salomé i Laurent Vachaud, ranqueja en alguns moments. La trama és previsible i no hi ha cap moment per a la sorpresa.

Les femmes d’ombre demostra, una vegada més, que Salomé fa de la mediocritat la seva signatura. Malgrat tot, no és de les pitjors i és deixa veure… si un no és gaire exigent.