Dia 123 - Rockwell

Norman Rockwell

Norman Perceval Rockwell neix el 3 de febrer de 1894 a Nova York. Durant la seva adolescència decideix que la il·lustració ha de ser com es guanyarà la vida. Uns anys més tard és contractat pel Saturday Evening Post, revista d’actualitat i societat. La primera portada data de 1916. Hi treballa fins al 1963. La publicitat també és camp que conté col·laboracions de Rockwell. Mor el 8 de novembre 1978 a Stockbridge.

Les estampes de Rockwell cal observar-les amb atenció. Els petits detalls són els indicadors del tema de la il·lustració. Un paper d’embolicar amb motius nadalencs ens situa a l’època. Un martell i un gerro espatllat són la raó del perquè la mare, més interessada en el llibre, està a punt de pegar un baticul al nin. Un infant amb els calçons baixos a punt de rebre una injecció. Aquest en són alguns exemples de l’estil de Rockwell, marcats per l’humor i la ironia. Nombroses són les ocasions en que els personatges són mostrats donant l’esquena a l’espectador.

El propi Rockwell reconeix la influència d’un altre gran il·lustrador, Joseph Christian Leyendecker (1874-1951), del qual fou gran amic.

Va tenir temps per escriure la seva biografia My Adventures as an Illustrator, -publicada per entregues pel Post (també editat amb llibre)- del qual seria interessant esbrinar si existeix alguna traducció en l’idioma de Benedetti o d’Espriu.

Happy New Year

The Discovery

The Roadblock

Freedom for Want

Before the Shot




Willie Gillis in College



Child Psychology

The Runaway

The Dugout

Sunset

University Club

Shuffleton's Barbershop

Rockwell en fase de creació

Dia 122 - Façana

Dia 121 - "Avatar": per què?

Avatar (Avatar)

No vaig anar molt convençuda a veure Avatar, però volia donar una oportunitat a James Cameron. Malauradament, el meu instint no va equivocar-se. Tenia l’esperança de gaudir d’una pel·lícula, al menys, a la mateixa alçada que Terminator, amb un guió treballat i senzill, i personatges desenvolupats. Des de llavors, ha passat molt de temps.

Avatar acusa de les mateixes errades que Titanic, és a dir, la tecnologia al servei d’un poc acurat guió.

L’aspecte visual de Pandora, què hem de reconèixer és molt imaginatiu, no deixa veure –o sí– més enllà dels “colors”. Sí, és cert que hi ha algunes escenes impactants, però no són més que aixó, part d'un tot.

El suport primordial d’una pel·lícula no és l'originalitat de la història, sinó com és narrada aquesta, i per no caure en l’avorriment cal fer fulls i fulls d’esborrany. Sembla que Cameron ha deixat aquest aspecte en segon plànol i ha dedicat els seus esforços a la part “tecnològica”, oblidant que sense una ferma història, la pel·lícula no té sentit.

Realment era necessària tal despesa de doblers, mà d’obra i feina? Avatar no deixa de ser una història d’amor entre dos sers de cultures diferents (Titanic, Dance With Wolves) en un entorn bèl·lic, però això ja ho hem vist anteriorment, i amb millor narració.

No és tot molt previsible? Hi ha alguna sorpresa? Calen més de 150 minuts per comptar la rondalla? En la meva opinió, James Cameron ha perdut la vertadera essència del cinema, que no és ni més ni manco que la “màgia”, i això no s’aconsegueix amb històries sense contingut. Avatar és una pel·lícula fallida.

Dia 120 - Mario Benedetti (10)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

No lo harás en vano

Ah no lo harás en vano

se te helarán los dedos
y el corazón y los olores

se te helará la noche
y la arrogancia y las rodillas

se te helará la sangre
y los crepúsculos y el humo

se te helará el bostezo
y el ademán y la lujuria

se te helarán los ojos
la madrugada y el esperma

se te helará el ritual
y las caricias y los signos

se te helará la luna
y el arbolito y la garganta

se te helarán los labios
y los disfrutes y la vida

todo está listo
no lo harás en vano.

Dia 119 – Candidats musicals

Comença un any nou, i comencen les candidatures a premis diversos relacionats amb el cinema.

I els primers són els Goya. Si hi són totes les pel·lícues que ho mereixen és tema de discussió.

En l’apartat de Millor Banda Sonora, comentada és la gran absència de Pascal Gaigne per Gordos. Són quatre els triats, i curiosament són títols d’allò més taquillers (que no necessàriament significa manca de qualitat).

El misteri es descobrirà el pròxim 14 de febrer, en una gala, que esperem, no sigui tan avorrida com ho ha estat fins aleshores. Confiam que el director de l'Academia de las Artes i Ciencias Cinematográficas de España, Álex de la Iglesia, hagi patit les anteriors cerimònies i sigui capaç de “reconduir” l’espectacle per camins menys soporífers.

Els afortunats són:

Dario Marianelli per Ágora. Candidat per primera vegada.

Roque Baños per Celda 211. És la novena candidatura. Guardonat tres vegades.





Alberto Iglesias per Los abrazos rotos. Deu vegades entre els candidats i 7 Goyas.





Federico Jusid per El secreto de sus ojos. S’estrena en els Goya.





I aquesta és la música de Pascal Gaigne per Gordos, un compositor que mai ha tengut la sort de figurar entre els finalistes. Però no cal cap guardó per reconèixer la bona feina, amb l’admiració dels seguidors n’hi ha suficient, o no?

Dia 118 - Flor

Dia 117 - Tast de llibres 4

Títol: Un grito de amor desde el centro del mundo
Títol original: Sekai no chushin de ai wo sakebu
Autor: Kyoichi Katayama
Editorial: Alfaguara
ISBN: 978-84-204-7265-2
Pàgines: 192
Edició: 2008
Edició original: 2006
Traducció al castellà: Lourdes Porta

"Aquella mañana me desperté llorando. Como siempre. Ni siquiera sabía si estaba triste. Junto con las lágrimas, mis emociones se habían ido deslizando hacia alguna parte. Absorto, permanecí un rato en el futón hasta que se acercó mi madre y me dijo: «Es hora de levantarse».

No nevaba, pero el camino estaba helado, blanco. La mitad de los coches circulaba con cadenas. En el asiento del copiloto, al lado de papá, que era quien conducía el automóvil, se sentó el padre de Aki. Su madre y yo ocupamos los asientos traseros. El coche arrancó. Delante, los dos hombres sólo hablaban de la nieve. Que si lograríamos, o no, llegar al aeropuerto para el embarque. Que si el avión saldría a la hora prevista. Detrás, nosotros apenas hablábamos. Distraído, miraba por la ventanilla el paisaje que dejábamos atrás. A ambos lados de la carretera se extendían, en todo lo que alcanzaba la vista, campos cubiertos de nieve. A lo lejos, la cresta de las montañas refulgía bañada por los rayos de un sol que brillaba a través de las nubes. La madre de Aki llevaba en el regazo una pequeña urna de cenizas."

La novel·la japonesa compte amb un gran grapat de seguidors (igual que la dels països escandinaus). De la novel·la Un grito de amor desde el centro del mundo no n’havia sentir parlar fins que vaig veure la llista de les lectures de la temporada de Tast de llibres. Del seu autor, el japonès Kyoichi Katayama, tampoc en tenia referència alguna.

La història és senzilla, Aki i Sakutarô s’enamoren... i poc més.

Malgrat ser un llibre amb una narració de “fàcil lectura”, a mi no m’ha convençut. Katayama, en la meva opinió, no aconsegueix la catarsi que es de suposar ha de produir un rondalla dramàtica que des de les primeres línies ja t’avança el final.

Hi ha aspectes que no acaben de convèncer. La família de l’al·lota -Aki- gairebé és inexistent, només és un esborrany. ¿Perquè la reacció dels pares d’Aki sembla tan freda, tan distant, davant la malaltia de la seva filla? Per altra banda, la relació de l’al·lot -Sakutarô- amb el seu padrí és cabdal a la vegada que entranyable.

Es deixa entendre que la història d’amor entre els adolescents és profunda, que no poden viure un sense l’altre, però no és així realment, almenys en les línies redactades per Katayama. No hi ha escenes romàntiques ni sexuals, simplement són dues persones que comencen a descobrir el món. Són dos estudiants purs, sense males intencions. La mort, les relacions familiars, l’amistat, l’amor, el temor, els sentiments, tot està tractat massa subtilment.

Un grito de amor desde el centro del mundo ha estat un gran èxit en el Japó. Existeix una sèrie de televisió i un còmic. A més està a punt d’estrenar una pel·lícula.

Serà que la cultura occidental i l’oriental estan tan allunyades com ho estan geogràficament.

Dia 116 - Nadal

Bé, un any més, i ja són 2009, és Nadal. Però millor deixar que sigui en Jack qui expliqui "què és això".

BON NADAL I MOLTS D'ANYS!!!

Dia 115 - Mario Benedetti (9)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Lo que necesito de ti

No sabes como necesito tu voz;

necesito tus miradas

aquellas palabras que siempre me llenaban,

necesito tu paz interior;

necesito la luz de tus labios!!!

Ya no puedo... seguir así!!!

...Ya... no puedo

mi mente no quiere pensar

no puede pensar nada más que en ti.

Necesito la flor de tus manos

aquella paciencia de todos tus actos

con aquella justicia que me inspiras

para lo que siempre fue mi espina

mi fuente de vida se ha secado

con la fuerza del olvido...

me estoy quemando;

aquello que necesito ya lo he encontrado

¡¡¡pero aún te sigo extrañando!!!

Dia 114 - La butaca 10

Comentaris publicats en el número 158, desembre de 2009, a la revista Temps Moderns.

Inglorious Basterds (Malditos bastardos)

Quentin Tarantino no està a la meva llista de directors favorits, però tenia certa il·lusió i esperança amb Inglorious Basterds. I el meu instint no es va equivocar: vaig passar tot el llargmetratge sense moure’m de la butaca (això no és cert del tot, ja que les molles que es clavaven als meus ronyons no em deixaven trobar la postura adequada, però això no és culpa de Tarantino).

Quan vaig veure Reservoir Dogs (he de confessar que des de la seva estrena en els cinemes, data de 1992, no l’he tornada a visionar), no em va semblar la gran pel·lícula que se suposa que és i tal vegada li hauria de donar una altra oportunitat.

Pulp Fiction i Four Rooms tampoc no van entusiasmar-me. L’èxit de Jackie Brown és més d’Elmore Leonard que del realitzador. El díptic Kill Bill només té alguns moments espectaculars. Death Proof acusa d’un guió pobre sobre una història que prometia més. I deixem també el comentari dels guions que no ha dirigit per a una millor ocasió.

Inglorious Basterds no és l’obra mestra que pretén ser, però sí que s’ha de reconèixer que intencions i resul-tats funcionen.

Des de l’inici de la història l’espectador ja n’és còmplice, es deixar imbuir per la rondalla que tot seguit comença, just desprès del rètol «Hi havia una vegada en la França ocupada pels nazis». L’acurada planificació de l’escena que continua ens permet conèixer l’estrella de la pel·lícula (i no, no és Brad Pitt), el coronel Hans Landa, interpretat magistralment per Christoph Waltz. Malgrat representar allò més menyspreable de l’ésser humà, no pots deixar de sentir certa simpatia pel nazi.

Un punt en comú en totes les pel·lícules de Tarantino és la narració de les diverses històries al voltant de la principal, però si en els títols anteriors aquestes semblen ser forçades, a Inglorious Basterds brollen d’una manera més natural.

Inglorious Basterds no és només una història de «caça nazis», sinó que és un homenatge al cinema, intent ja demostrat en les altres pel·lícules del seu currículum, però que semblaven una còpia maldestra d’un cinèfil a qui encara li manquen anys d’experiència en l’ofici.

Tal vegada sigui arriscat afirmar que Inglorius Basterds és la millor pel·lícula de Tarantino, amb seqüències excel•·lentment resoltes (el tiroteig a la cantina, per exemple), que queden enfosquides a causa de la inadequada interpretació (que no elecció) de Brad Pitt, on és una caricatura d’ell mateix (per altra banda, magnífic a Burn After Ridding), i que les estupendes interpretacions de la resta del repartiment (Diane Kruger, Mélaine Laurent, Michael Fassbender, Daniel Brühl...) palesen encara més les limitacions d’un actor que necessita unes classes a l’Actor’s Studio. Amb això i tot, ha estat un plaer.

Dia 113 - Centenari

Oscar Niemeyer

Oscar Niemeyer és un arquitecte i dissenyador nascut a Rio de Janeiro, que tal dia com avui compleix 102 anys de vida.

Niemeyer, guardonat amb molts i importants premis, entre ells el Pritzker, el més prestigiós en arquitectura, és autor d’una sèrie d’edificis que s’identifiquen per sortir de la “normalitat”, formes que semblen impossibles. Seguidor de les idees de Le Corbusier, fou dels primers en treballar el formigó, tota una revolució en el seu moment (recordem que va néixer el 1907).

Catedrals, museus, fundacions, estacions d’autobusos, casinos, estadis de futbol... de qualsevol repte surt amb fortuna. Gairebé a tot el món podem trobar l’empremta de Niemeyer.

I també ha triomfat en el disseny de mobles. Què més es pot demanar?

Sr. Niemeyer, molts d’anys!!!

Catedral de Brasilia

Museu Oscar Niemeyer

Estació d'autobusos


Hotel Guaraní



Lounge

Butaca

Dia 112 - Qui és qui? 5

Elijah Wood - Daniel Radcliffe

Dia 111 - El millor

Amb molt bon criteri, l’Acadèmia del Cinema Europeu, ha guardonat Alberto Iglesias com a millor compositor gràcies a la seva bona feina a Los abrazos rotos, un fet que no ens ha d’estranyar.

Iglesias, ja és tot un veterà en el món de la música, és conegut per les seves col·laboracions a les pel·lícules de Pedro Almodóvar. Però Iglesias és molt més, és COMPOSITOR, així amb majúscules. És una persona humil que no treballa per guanyar premis, sinó que treballa perquè li agrada el que fa.

La tristor i l’alegria, el desencant i la malenconia, l’amor i l’odi, la por i el temor, la sospita i la certesa, la incògnita i la veritat, la mentida i la traïció... res resulta alien a Iglesias, que és capaç de descriure qualsevol sentiment o situació a través de la música, amb un resultats sempre sorprenents i magistrals.

Vull compartir algunes mostres del que fa Iglesias. Simplement genial.

Dia 110 - Pintant

El meu nebot petit, de quasi 5 anys, ja té clar que vol "ser quan sigui gran"... pintor. Però no de parets, sinó artista. És feliç amb un full en blanc i llepissós de colors, pot passar hores dibuixant, i la veritat és que ho fa més que bé per a la seva edat.

L'altre dia, li estava llegint El pinzell màgic, una conte mandarí sobre un nin que té un pinzell que converteix en realitat el que pinta, i va ser quan dir-me que li agradaria ser pintor.

- Quins pintors coneixes?, vaig preguntar.
- Van Gogh, Pablo Picasso i Joan Miró, fou la resposta.

És d'admirar que un menut de poc més d’un metre d’alçada, conegui i sigui capaç d’identificar les obres d’aquests mestres. Si no canvia, va per bon camí.

Dia 109 - Qui és qui? 4

Ryan O'Neal - William Shatner

Dia 108 - Mare

Ja ha passat un any més, i són 29, des de l'assassinat de John Lennon, i només unes línies per a recordar a un dels genis del segle XX. Aquesta magnífica i esgarrifosa cançó, Mother, dedicada a la seva mare Julia, que el va abandonar quan encara era un nin i mai va aconseguir superar. Els crits semblen un lament, la ràbia que surt del seu interior intentant expresar el que sent... és simplement Lennon.

Dia 107 - Manifest

Manifest "En defensa dels drets fonamentals a internet"

Davant de la inclusió en l'Avantprojecte de Llei d'Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d'expressió, informació i el dret d'accés a la cultura a través d'Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d'internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que...

1. - Els drets d'autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d'innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d'expressió.

2. - La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l'establert a l'article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d'un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d'impedir als ciutadans espanyols l'accés a qualsevol pàgina web.

3. - La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d'empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4. - La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s'ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5. - Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6. - Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s'adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.

7. - Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8. - Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d'una economia sostenible i realista de cara al futur.

9. - Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10. - En democràcia les lleis i les seves modificacions s'han d'aprovar després de l'oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Dia 106 – L’humor i la religió són compatibles

Títol: El Messies - The Messias
Autor: Patrick Barlow
Direcció i traducció: Roger Peña i Carulla
Interpretació: Fermí Fernández, Toni Albà i Elena Roche
Escenografia: Mariona Roigé
Vestuari: Mercè Paloma
Il·luminació: Mariona Vidal

Producció: Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER)

El Messies de Patrick Barlow és una de les obres de teatre més divertides a les qual he assistit.

Un escenari petit com és el Teatre del Mar, fa més acollidora la representació, malgrat que les butaques no són d’allò més còmodes, que comença amb el festeig de Josep i Maria i finalitza amb al naixement del Salvador.

Dos actors, Toni Albà i Fermí Fernández –també Fernandes- són els encarregats d’interpretar als nombrosos i diversos personatges (Jesús, Josep, Maria, l’àngel de l’Anunciació, els Mags d’Orient, l’arcàngel Sant Gabriel...), d’unes històries que ens resulten familiars. L’autor fa una hipòtesi del naixement de Jesús, amb un incisiu sentit de l’humor i amb uns resultats per res ofensius pels qui professen la religió cristiana. La soprano, Elena Roche, malgrat no dir paraula en tot l’espectacle, n’és igualment indispensable.

Unes columnes, dues butaques, un faristol, una escala de tres o quatre esglaons i una cortina, a més dels estris que els actors no saps ben bé d’on treuen, són suficients per recrear l’escenografia.

La intenció de El Messies no és més que fer unes rialles. No hi ha segones lectures. Tot gràcies a la solvència de dos actors que ho passen tant o més bé que el públic.

Un vídeo de l’assajament de l’obra

Dia 105 – Mario Benedetti (8)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Ésta es mi casa

No cabe duda. Ésta es mi casa

aqui sucedo, aquí

me engaño inmensamente.

Ésta es mi casa detenida en el tiempo.

Llega el otoño y me defiende,

la primavera y me condena.

Tengo millones de huéspedes

que ríen y comen,

copulan y duermen,

juegan y piensan,

millones de huéspedes que se aburren

y tienen pesadillas y ataques de nervios.

No cabe duda. Ésta es mi casa.

Todos los perros y campanarios

pasan frente a ella.

Pero a mi casa la azotan los rayos

y un día se va a partir en dos.

Y yo no sabré dónde guarecerme

porque todas las puertas dan afuera del mundo.

Dia 104 - Tast de llibres 3

Títol: El asombroso viaje de Pomponio Flato
Autor: Eduardo Mendoza
Editorial: Seix Barral
ISBN: 978-84-322-1253-6
Pàgines: 190
Edició: 2008

“Que los dioses te guarden, Fabio, de esta plaga, pues de todas las formas de purificar el cuerpo que el hado nos envía, la diarrea es la más pertinaz y diligente. A menudo he debido sufrirla, como ocurre a quien, como yo, se adentra en los más remotos rincones del Imperio e incluso allende sus fronteras en busca del saber y la certeza. Pues es el caso que habiendo llegado a mis manos un papiro supuestamente hallado en una tumba etrusca, aunque procedente, según afirmaba quien me lo vendió, de un país más lejano, leí en él noticia de un arroyo cuyas aguas proporcionan la sabiduría a quien las bebe, así como ciertos datos que me permitieron barruntar su ubicación. De modo que emprendí viaje y hace ya dos años que ando probando todas las aguas que encuentro sin más resultado, Fabio, que el creciente menoscabo de mi salud, por cuanto la afección antes citada ha sido durante este periplo mi compañera más constante y también, por Hércules, la más conspicua.”

Nova cita amb Tast de llibres. Aquesta vegada fou el torn de El asombroso viaje de Pomponio Flato, una més que amena novel·la d’Eduardo Mendoza.

Barreja la Història Sagrada amb l’humor i la ironia, amb la intriga i l’aventura. Tot això amb un llenguatge senzill i encisador.

Els personatges dels llibres de Mendoza, al menys els que he llegit (El misterio de la cripta embrujada, El laberinto de las aceitunas, El mundo según Gurb i El asombroso viaje de Pomponio Flato) tenen en comú que són protagonistes involuntaris de la història, que d’una manera estrambòtica i molt divertida es veuen immersors en uns fets que, en ocasions, semblen surrealistes.

Una vegada finalitzada Pomponio, sents la necessitat de llegir alguna cosa més, endinsar-te més profundament dins aquest món que ha creat Mendoza, un món ple d’ironia, de diversió i de sàtira, però això sí, sempre des del respete.

Si voleu esbrinar alguna cosa més sobre Mendoza, aquest és l’enllaç a la seva plana web (algun dia aprendre com fer per substituir per “aquí”)

http://www.clubcultura.com/clubliteratura/clubescritores/mendoza/pomponio/pomponio.htm

Dia 103 - Il·lusió òptica 2

Dia 102 – Mario Benedetti (7)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Te quiero

Tus manos son mi caricia

mis acordes cotidianos

te quiero porque tus manos

trabajan por la justicia.

Si te quiero es porque sos

mi amor mi cómplice y todo

y en la calle codo a codo

somos mucho más que dos.

Tus ojos son mi conjuro

contra la mala jornada

te quiero por tu mirada

que mira y siembra futuro.

Tu boca que es tuya y mía

tu boca no se equivoca

te quiero porque tu boca

sabe gritar rebeldía.

Si te quiero es porque sos

mi amor mi cómplice y todo

y en la calle codo a codo

somos mucho más que dos.

Y por tu rostro sincero

y tu paso vagabundo

y tu llanto por el mundo

porque sos pueblo te quiero.

Y porque amor no es aureola

ni cándida moraleja

y porque somos pareja

que sabe que no está sola.

Te quiero en mi paraíso

es decir que en mi país

la gente viva feliz

aunque no tenga permiso.

Si te quiero es porque sos

mi amor mi cómplice y todo

y en la calle codo a codo

somos mucho más que dos.