Dia 110 - Pintant

El meu nebot petit, de quasi 5 anys, ja té clar que vol "ser quan sigui gran"... pintor. Però no de parets, sinó artista. És feliç amb un full en blanc i llepissós de colors, pot passar hores dibuixant, i la veritat és que ho fa més que bé per a la seva edat.

L'altre dia, li estava llegint El pinzell màgic, una conte mandarí sobre un nin que té un pinzell que converteix en realitat el que pinta, i va ser quan dir-me que li agradaria ser pintor.

- Quins pintors coneixes?, vaig preguntar.
- Van Gogh, Pablo Picasso i Joan Miró, fou la resposta.

És d'admirar que un menut de poc més d’un metre d’alçada, conegui i sigui capaç d’identificar les obres d’aquests mestres. Si no canvia, va per bon camí.

Dia 109 - Qui és qui? 4

Ryan O'Neal - William Shatner

Dia 108 - Mare

Ja ha passat un any més, i són 29, des de l'assassinat de John Lennon, i només unes línies per a recordar a un dels genis del segle XX. Aquesta magnífica i esgarrifosa cançó, Mother, dedicada a la seva mare Julia, que el va abandonar quan encara era un nin i mai va aconseguir superar. Els crits semblen un lament, la ràbia que surt del seu interior intentant expresar el que sent... és simplement Lennon.

Dia 107 - Manifest

Manifest "En defensa dels drets fonamentals a internet"

Davant de la inclusió en l'Avantprojecte de Llei d'Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d'expressió, informació i el dret d'accés a la cultura a través d'Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d'internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que...

1. - Els drets d'autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d'innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d'expressió.

2. - La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l'establert a l'article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d'un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d'impedir als ciutadans espanyols l'accés a qualsevol pàgina web.

3. - La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d'empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4. - La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s'ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5. - Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6. - Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s'adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.

7. - Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8. - Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d'una economia sostenible i realista de cara al futur.

9. - Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10. - En democràcia les lleis i les seves modificacions s'han d'aprovar després de l'oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Dia 106 – L’humor i la religió són compatibles

Títol: El Messies - The Messias
Autor: Patrick Barlow
Direcció i traducció: Roger Peña i Carulla
Interpretació: Fermí Fernández, Toni Albà i Elena Roche
Escenografia: Mariona Roigé
Vestuari: Mercè Paloma
Il·luminació: Mariona Vidal

Producció: Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER)

El Messies de Patrick Barlow és una de les obres de teatre més divertides a les qual he assistit.

Un escenari petit com és el Teatre del Mar, fa més acollidora la representació, malgrat que les butaques no són d’allò més còmodes, que comença amb el festeig de Josep i Maria i finalitza amb al naixement del Salvador.

Dos actors, Toni Albà i Fermí Fernández –també Fernandes- són els encarregats d’interpretar als nombrosos i diversos personatges (Jesús, Josep, Maria, l’àngel de l’Anunciació, els Mags d’Orient, l’arcàngel Sant Gabriel...), d’unes històries que ens resulten familiars. L’autor fa una hipòtesi del naixement de Jesús, amb un incisiu sentit de l’humor i amb uns resultats per res ofensius pels qui professen la religió cristiana. La soprano, Elena Roche, malgrat no dir paraula en tot l’espectacle, n’és igualment indispensable.

Unes columnes, dues butaques, un faristol, una escala de tres o quatre esglaons i una cortina, a més dels estris que els actors no saps ben bé d’on treuen, són suficients per recrear l’escenografia.

La intenció de El Messies no és més que fer unes rialles. No hi ha segones lectures. Tot gràcies a la solvència de dos actors que ho passen tant o més bé que el públic.

Un vídeo de l’assajament de l’obra

Dia 105 – Mario Benedetti (8)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Ésta es mi casa

No cabe duda. Ésta es mi casa

aqui sucedo, aquí

me engaño inmensamente.

Ésta es mi casa detenida en el tiempo.

Llega el otoño y me defiende,

la primavera y me condena.

Tengo millones de huéspedes

que ríen y comen,

copulan y duermen,

juegan y piensan,

millones de huéspedes que se aburren

y tienen pesadillas y ataques de nervios.

No cabe duda. Ésta es mi casa.

Todos los perros y campanarios

pasan frente a ella.

Pero a mi casa la azotan los rayos

y un día se va a partir en dos.

Y yo no sabré dónde guarecerme

porque todas las puertas dan afuera del mundo.

Dia 104 - Tast de llibres 3

Títol: El asombroso viaje de Pomponio Flato
Autor: Eduardo Mendoza
Editorial: Seix Barral
ISBN: 978-84-322-1253-6
Pàgines: 190
Edició: 2008

“Que los dioses te guarden, Fabio, de esta plaga, pues de todas las formas de purificar el cuerpo que el hado nos envía, la diarrea es la más pertinaz y diligente. A menudo he debido sufrirla, como ocurre a quien, como yo, se adentra en los más remotos rincones del Imperio e incluso allende sus fronteras en busca del saber y la certeza. Pues es el caso que habiendo llegado a mis manos un papiro supuestamente hallado en una tumba etrusca, aunque procedente, según afirmaba quien me lo vendió, de un país más lejano, leí en él noticia de un arroyo cuyas aguas proporcionan la sabiduría a quien las bebe, así como ciertos datos que me permitieron barruntar su ubicación. De modo que emprendí viaje y hace ya dos años que ando probando todas las aguas que encuentro sin más resultado, Fabio, que el creciente menoscabo de mi salud, por cuanto la afección antes citada ha sido durante este periplo mi compañera más constante y también, por Hércules, la más conspicua.”

Nova cita amb Tast de llibres. Aquesta vegada fou el torn de El asombroso viaje de Pomponio Flato, una més que amena novel·la d’Eduardo Mendoza.

Barreja la Història Sagrada amb l’humor i la ironia, amb la intriga i l’aventura. Tot això amb un llenguatge senzill i encisador.

Els personatges dels llibres de Mendoza, al menys els que he llegit (El misterio de la cripta embrujada, El laberinto de las aceitunas, El mundo según Gurb i El asombroso viaje de Pomponio Flato) tenen en comú que són protagonistes involuntaris de la història, que d’una manera estrambòtica i molt divertida es veuen immersors en uns fets que, en ocasions, semblen surrealistes.

Una vegada finalitzada Pomponio, sents la necessitat de llegir alguna cosa més, endinsar-te més profundament dins aquest món que ha creat Mendoza, un món ple d’ironia, de diversió i de sàtira, però això sí, sempre des del respete.

Si voleu esbrinar alguna cosa més sobre Mendoza, aquest és l’enllaç a la seva plana web (algun dia aprendre com fer per substituir per “aquí”)

http://www.clubcultura.com/clubliteratura/clubescritores/mendoza/pomponio/pomponio.htm

Dia 103 - Il·lusió òptica 2

Dia 102 – Mario Benedetti (7)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Te quiero

Tus manos son mi caricia

mis acordes cotidianos

te quiero porque tus manos

trabajan por la justicia.

Si te quiero es porque sos

mi amor mi cómplice y todo

y en la calle codo a codo

somos mucho más que dos.

Tus ojos son mi conjuro

contra la mala jornada

te quiero por tu mirada

que mira y siembra futuro.

Tu boca que es tuya y mía

tu boca no se equivoca

te quiero porque tu boca

sabe gritar rebeldía.

Si te quiero es porque sos

mi amor mi cómplice y todo

y en la calle codo a codo

somos mucho más que dos.

Y por tu rostro sincero

y tu paso vagabundo

y tu llanto por el mundo

porque sos pueblo te quiero.

Y porque amor no es aureola

ni cándida moraleja

y porque somos pareja

que sabe que no está sola.

Te quiero en mi paraíso

es decir que en mi país

la gente viva feliz

aunque no tenga permiso.

Si te quiero es porque sos

mi amor mi cómplice y todo

y en la calle codo a codo

somos mucho más que dos.

Dia 101 - Fulles

Dia 100 – Tast de llibres 2

Títol: El cuento número 13
Títol original: The Thirteenth Tale
Autora: Diane Setterfield
Editorial: Lumen
ISBN: 978-84-672-2231-9
Pàgines: 476
Edició: 2007
Edició original: 2006
Traducció al castellà: Matuca Fernández de Villavicencio

Diane Setterfield

Edició en català
Edició en castellà

Edicions en anglès

“Era noviembre. Aunque todavía no era tarde, el cielo estaba oscuro cuando doblé por Laundress Passage. Papá había terminado el trabajo del día, apagado las luces de la tienda y cerrado los postigos; no obstante, para que yo no entrara en casa a oscuras, había dejado encendida la luz de la escalera que subía hasta el piso. A través del cristal de la puerta un rectángulo blanquecino de luz se proyectaba sobre la acera húmeda, y fue mientras me hallaba en ese rectángulo, a punto de dar vuelta a la llave en la cerradura, cuando vi la carta. Otro rectángulo blanco, justo en el quinto peldaño empezando por abajo, donde no pudiera pasarme inadvertida.”

Primera cita amb Tast de llibres. Cares conegudes i altres de noves, com la de la conductora de la tertúlia.

El compte número 13 beu de les fonts, i no ho amaga, de la novel·la gòtica. Tot comença quan Margaret Lea, propietària d’una llibreria de vell, rep una carta de la famosa escriptora de bestsellers Vida Winter per tal que escrigui la seva biografia. Es barregen dues històries, la de Margaret i la de Vida.

He de reconèixer que no havia sentit parlar d’aquest títol, a més, no és del meu “tipus”.

Sense ser una gran novel·la (manca profunditat en els personatges i les històries no són gaire originals), m’ha enganxat des del principi. D’això en té culpa que està ben escrita. Setterfield aconsegueix mantenir la intriga gràcies a un ric vocabulari i a les acurades descripcions. Gaire bé totes les trames succeeixen en interiors. M’ha recordat Carlos Ruiz Zafón a La sombra del viento i El juego del ángel (les dues úniques novel·les que he llegit del català establert als Estats Units), tant per la seva narrativa com per la mena d’història, on els protagonistes viuen situacions fantàstiques.

Trobam “homenatges” a grans novel·les i escriptors, Jane Eyre de Charlote Brontë, Otra vuelta de tuerca de Henry James, Cumbres borrascosas d’Emily Brontë, Orgullo y prejuicio de Jane Austen o Las aventuras de Sherlock Holmes, d’Arthur Conan Doyle.

En resum, El compte número 13 és entretinguda i res més.

Com apunt final, esmentar que es fa referència a la pintura Dickens’ Dream de Robert William Buss. Aquesta n’és la reproducció.

Dia 99 - Arbre

Consultant la plana web de National Geographic (que conté una secció de fotografies magnífica), vaig topar amb aquesta instantània... una sequoia (amb una altura equivalent a trenta pisos) que ha resistit dos incendis... la imatge parla per si mateixa... no cal afegir res més.

Dia 98 – Mario Benedetti (6)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 - 17/05/2009)

Ustedes y nosotros

Ustedes cuando aman
exigen bienestar
una cama de cedro
y un colchón especial,
nosotros cuando amamos
es fácil de arreglar
con sábanas qué bueno
sin sábanas da igual.

Ustedes cuando aman
calculan interés
y cuando se desaman
calculan otra vez,
nosotros cuando amamos
es como renacer
y si nos desamamos
no la pasamos bien.

Ustedes cuando aman
son de otra magnitud
hay fotos chismes prensa
y el amor es un boom,
nosotros cuando amamos
es un amor común
tan simple y tan sabroso
como tener salud.

Ustedes cuando aman
consultan el reloj
porque el tiempo que pierden
vale medio millón,
nosotros cuando amamos
sin prisa y con fervor
gozamos y nos sale
barata la función.

Ustedes cuando aman
al analista van
él es quien dictamina
si lo hacen bien o mal,
nosotros cuando amamos
sin tanta cortedad
el subconsciente piola
se pone a disfrutar.

Ustedes cuando aman
exigen bienestar
una cama de cedro
y un colchón especial,
nosotros cuando amamos
es fácil de arreglar
con sábanas qué bueno
sin sábanas da igual.

Dia 97 - Qui és qui? 3

Bradley Cooper - Josh Lucas

Dia 96 - Moon

Dia 95 - Ca'n Prunera

Ca’n Prunera és una casa d’estil modernista de quatre plantes situada en el carrer de la Lluna, a Sóller. Des del passat 24 d’agost, la data de la inauguració, és un museu, millor expressat, és el centre d’interpretació del Modernisme, gestionat per la Fundació del Tren de l’Art, entitat lligada al Ferrocarril de Sóller.

Hem de situar-nos iniciat el segle XIX. Joan Magraner Oliver, conegut com Joan Prunera, embarca, als catorze anys, cap a França, cercant un millor benestar. Instal·lat a Belfort, localitat situada a l’Alsàcia, i gràcies al negoci de la venda de fruita al por major, aconsegueix fer diners, molts diners. Així i tot, mai va perdre el contacte amb Sóller, al igual que la seva esposa, Margalida Vicens. El 1899, i uns mesos després del naixement de Josep (el major dels germans i l’hereu de la família), Margalida i el seu nadó retornen a la Vall.

Transcorregut denou anys, Josep es fa càrrec de l’empresa familiar i torna a Belfort, i ara són el pare i la mare qui viuen a Sóller.

El 1909 Josep Magraner encarrega les obres del casal modernista, i només dos anys després la casa ja està llesta, aixecada sobre els ciments d’una antiga llar medieval. En aquell temps el “modernisme” era el moviment que predominava entre la burgesia.

Entre 1919 i 1920, Joan Magraner, una vegada “retirat” a Sóller, fou batle de la localitat pel Partit Maurista.

El 1941 Josep mor als 41 anys.

Afortunadament, el casal passa de pares a fills, fins que al 2006 l’esmentada Fundació Tren de l’Art la compra.

La restauració, que s’ha perllongat dos anys i ha suposat una inversió de més de dos milions d’euros, ha abastat estucs, parets, sòtils, trispols i mobiliari.

Els encarregats de la reforma són: José María Pardo (disseny de la decoració), Svetla Nokolova i Veselin Dimitrov (pintures decoratives de les parets) i l’empresa Dorados y Cromados (llums).

Rusiñol, Sureda, Meifrén, Joan Miró, Pablo Picasso, René Magritte, André Masson, Edvard Munch, Emile Nolde, Fernand Léger, Manuel Utrillo, Juan Gris, Egon Schiele, Amedeo Modigliani, Maria Carbonero, Juli Ramis, Ramon Nadal, Francesca Martí, Xam, Pep Roig, Joan Riera Ferrari, Ramon Canet, Lin Utzon, Jim Bird, Eva Choung Fux, Rebecca Horn, Gust Graas i fins i tot una escultura de Santiago Calatrava, són ara els privilegiats hostes de Ca’n Prunera, que, a més, disposa, d'una biblioteca especialitzada en art, llibres de bibliòfil i dues sales dedicades a pepes antigues.

(La informació ha estat recopilada de Diario de Mallorca i Última Hora. Les fotografies són meves).

Façana

Portal exterior principal

Detalls façana

Escala principal

Escala cargol

Detall escala cargol

Portal



Font

Ornamentació

Mobiliari

Rajoles

El jardí, a la part del darrera