Antonia's Land

Dia 219 – Benvinguts

2012-01-29T22:50:00.001+01:00

Dia 218 – Mario Benedetti 34

2012-01-17T13:30:00.003+01:00

RecordantMario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Alguien

Alguien limpia la celda
de la tortura
que no quede la sangre
ni la amargura

alguien pone en los muros
el nombre de ella
ya no cabe en la noche
ninguna estrella

alguien limpia su rabia
con un consejo
y la deja brillante
como un espejo

alguien piensa hasta cuando
alguien camina
suenan lejos las risas
una bocina
y un gallo que propone
su canto en hora
mientras sube la angustia
la voladora

alguien piensa en afuera
que allá no hay plazo
piensa en niños de vida
y en un abrazo

alguien quiso ser justo
no tuvo suerte
es difícil la lucha
contra la muerte

alguien limpia la celda
de la tortura
lava la sangre pero
no la amargura.

Dia 217 – Mario Benedetti 33

2011-12-18T21:47:00.005+01:00

RecordantMario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Si dios fuera mujer, recitat pel propi Benedetti

Dia 216 – Font

2011-12-11T20:19:00.001+01:00

Dia 215 – Cinema’s Land 16 (agost’11)

2011-12-06T00:10:00.001+01:00

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes enel cinema en agost de 2011.

ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la tramade les pel·lícules comentades.

Piratas delCaribe: en mareas misteriosas: definitivament, les aventures de Jack Sparrow no tenen sentit. Una quartapel·lícula ja és excessiva. En aquesta ocasió, s’han prescindit d’algunspersonatges (Will i Elizabeth) i n’apareixen altres de nous, i si ningú hi posaremei, la continuïtat està assegurada. Les despeses en les localitzacions sóninversament proporcionals a la qualitat del guió. I tot això amb la indispensabletres dimensions, “tecnologia” aquesta que no m’acaba de convèncer.

La víctimaperfecta: pel·lículaque s’ha estrenat en cinemes per què la protagonitza Hilary Swank, però que noés més que una tivimuvi, suposadament d’intriga, que gràcies a un tràiler queconte tota la trama, la sorpresa que pot haver-hi queda totalment diluïda.

El origen delplaneta de los simios: no tot és dolent a Hollywood. Pel·lícules com aquesta, amb una històriadesenvolupada, més o menys original, correcta realització, interpretacionscreïbles, ritme adequat i sense embafar gaire, que malgrat que no et reconcilien amb el cinema (aquí entès comentreteniment, no com a art), sí que, almenys, obrin una porta a l’esperança...i el millor és que no és en 3D!

La boda de mimejor amiga:pel·lícula destinada a un públic majoritàriament femení que fan del’esdeveniment d’anar al cinema tota una festa. Protagonitzada per una actriu, KristenWiig (responsable també del guió), que vol resultar simpàtica i graciosa il’únic que aconsegueix és embafar. Les situacions, suposadament còmiques,esdevenen carregades, forçades i, el que és pitjor, previsibles. No és la millorrepresentació del que es considera comèdia romàntica.

Dinero fácil: producció sueca que narra lestribulacions d’una guarda de gàngsters i la desaparició d’una dona. Signada perDaniel Espinosa, és un thriller filmat amb un estil que recorda elsfilms del mestres del cinema negre (Aldrich, Siegel i fins i tot Scorsese). Laintensitat de la narració esdevé una pel·lícula entretinguda i amena, amb unadosi més que generosa de violència.

Super 8: fins aleshores, el millor llargmetratge deJ.J. Abrams (tasca gens complicada després de les irregulars Mission:Impossible III i Star Trek). Produïda per Steven Spielberg, és lahistòria d’un grup de nins que s’entretenen filmant històries en super 8... ifins aquí puc llegir. És un intent de recrear els films dels anys 80, que ambimaginació i rudimentaris efectes especials s’aconseguia emocionarl’espectador. En aquesta ocasió, la intenció supera el resultat, però no deixade ser una més que notable pel·lícula, que supera altres títols actuals que de“cinema” en tenen ben poc.

Dia 214 – Mario Benedetti 32

2011-11-19T19:23:00.001+01:00

Ayer

Ayer pasó el pasado lentamente

con su vacilación definitiva

sabiéndote infeliz y a la deriva

con tus dudas selladas en la frente

ayer pasó el pasado por el puente

y se llevó tu libertad cautiva

cambiando su silencio en carne viva

por tus leves alarmas de inocente

ayer pasó el pasado con su historia

y su deshilachada incertidumbre

con su huella de espanto y de reproche

fue haciendo del dolor una costumbre

sembrando de fracasos tu memoria

y dejándote a solas con la noche

Dia 213 – 05/11/2011 13:25 h.

2011-11-14T00:06:00.001+01:00

Dia 212 – Deu

2011-11-13T15:42:00.001+01:00

Dia 211 – Drops!

2011-11-12T00:55:00.001+01:00

Dia 210 – Llum natural

2011-11-09T00:56:00.003+01:00

Dia 209 – Textures

2011-11-04T00:40:00.002+01:00

Dia 208 – Mario Benedetti 31

2011-10-17T22:49:00.002+02:00

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Sirena

Tengo la convicción de que no existes
y sin embargo te oigo cada noche
te invento a veces con mi vanidad
o mi desolación o mi modorra
del infinito mar viene su asombro
lo escucho como un salmo y pese a todo
tan convencido estoy de que no existes
que te aguardo en mi sueño para luego.

Dia 207 – Mario Benedetti 30

2011-09-17T15:41:00.000+02:00

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

EMPERO

Cierro los ojos para disuadirme.
Ahora no es, no puede ser la muerte.
Está el escarabajo a tropezones,
mi sed de ti, la baja tarde inmóvil.

De veras está todo como antes:
el cielo tan inerme,
la misma soledad tan maciza,
la luz que se devora y no comprende.
Todo está como antes
de tu rostro sin nubes,
todo aguarda como antes la anunciada
estación en suspenso,
pero también estaba entonces este pánico
de no saber huir y no saber
alejarme del odio.

De veras todo está
destruido, indescifrable,
como verdad caída inesperadamente
del cielo o del olvido
y si alguien, algo, me golpea los párpados
es una lenta gota empecinada.
Ahora no es, no puede ser la muerte.
Abro los ojos para convencerme.

Dia 206 – Jugant a retocar

2011-09-14T01:11:00.000+02:00

Dia 205 – Fanal

2011-09-13T01:09:00.000+02:00

Dia 204 – Qui és qui? 13

2011-09-01T18:48:00.000+02:00

Cristóbal Montoro – Montgomery Burns

Dia 203 – Natura

2011-08-31T23:12:00.000+02:00

Dia 202 – Mario Benedetti 29

2011-08-17T21:35:00.001+02:00

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Artigas

Se las arregló para ser contemporáneo de quienes nacieron
           medio siglo después de su muerte
creó una justicia natural para negros zambos indios y
          criollos pobres
tuvo pupila suficiente como para meterse en camisa de once
          varas
y cojones como para no echarle la culpa a los otros

así y todo pudo articularnos un destino
inventó el éxodo esa última y seca prerrogativa del albedrío

tres años antes que naciera marx
y ciento cincuenta antes de que roñosos diputados la
convirtieran en otro expediente demorado
borroneó una reforma agraria que aún no ha conseguido el
homenaje catastral

lo abandonaron lo jodieron lo etiquetaron
pero no fue por eso que se quedó para siempre en tierra
           extraña
por algo nadie quiere hurgar en su silencio de viejo firme
no fue tosco como lavalleja ni despótico como oribe ni astuto
          como rivera
fue sencillamente un tipo que caminó delante de su gente
fue un profeta certero que no hizo públicas sus profecías
           pero se amargó profundamente con ellas

acaso imaginó a los futurísimos choznos de quienes
           inauguraban el paisito
esos gratuitos herederos que ni siquiera iban a tener la
           disculpa del coraje
y claro presintió el advenimiento de estos ministros alegóricos
           estos conductores sin conducta estos proxenetas del
           recelo estos tapones de la historia
y si decidió quedarse en curuguaty
no fue por terco o por necio o resentido
sino como una forma penitente e insomne de instalarse en su
           bien ganado desconsuelo.

Dia 201 – Qui és qui? 12

2011-08-15T19:30:00.000+02:00

Michael J. Fox – Scott Wolf

Dia 200 – Cinema’s Land 15 (juliol’11)

2011-08-14T01:54:00.001+02:00

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes en el cinema en juliol de 2011.

Blitz: sorpresa, agradable sorpresa és aquesta producció britànica protagonitzat per Jason Statham, actor que mai podrà interpretar un Shakespeare, però crec que tampoc és la seva pretensió, la qual cosa és d’agrair. No és limita a ser un film sobre policies frustrats, alcohòlics i de vida desordenada, sinó que l’argument és prou creïble, salvant les exageracions, que per això és una pel·lícula. Escenes d’acció ben planificades i moments “sentimentals” gens ridículs. Cal deixar els prejudicis de banda per gaudir d’aquest thriller.

En centro de la tormenta: sí una pel·lícula està signada per Bertrand Tavernier, sembla que ha de ser, sense cap mena de dubta, una obra mestra. Però aquest film sobre un detectiu que ha d’investigar l’assassinat d’una sèrie d’al·lotes, és la confirmació que fins i tot els “millors”, en ocasions, erren. Tommy Lee Jones n’és el reclam, i de fet no defrauda. El conjunt resulta pobre, degut a un guió que vol abastar vàries històries i perjudica el que hagués pogut ser una més que correcta producció de “film noir”.

Win Win. Ganamos todos: aquesta tercera realització de Thomas McCarthy té en comú amb The Station Agent i The Visitor, la virtut d’impregnar d’un subtil humor el retrat d’entranyables personatges en crues històries, sense caure en l’exageració, ni en les trampes i una fluida narració. Cal sumar-hi l’encertat elenc, amb resultats més que satisfactoris, gràcies a la professionalitat d’uns intèrprets que amb una simple mirada són capaços de transmetre sentiments. No, no és superior als dos títols esmentats anteriorment, però és que el llistó estava molt, molt alt.

Bad Teacher: cap al·licient es troba en aquesta pel·lícula, que s’allarga massa, de fet, la història és d’allò més inversemblant, els personatges grollers, egoistes, antipàtics i mal educats són els positius. El guió sofreix manca de situacions inspirades, les interpretacions són ajustades i la direcció rutinària. Títols com aquest són totalment prescindibles.

Blackthorn. Sin destino: western que fa del paisatge, concretament Bolívia, un personatge més. Eduardo Noriega, una vegada més, mostra les seves limitacions interpretatives. Sam Shepard hauria d’estar subtitulat quan parla en espanyol, no hi ha qui l’entengui. Mateo Gil demostra que no és director per casualitat, sinó que la destresa i la inspiració són elements que domina, i això és d’agrair.

Nota: lamentables les sales 3 i 4 dels cinemes Renoir de Palma. La pantalla és diminuta, especialment a la 4, la insonorització més que deficient, el renou del carrer és perfectament audible, i les butaques extremadament incòmodes. És fa difícil suportar una pel·lícula sense moure’t més que un moix dins una gàbia. Això sí, el preu és com si es tractés de les millors sales... qualsevol altra ho és.

Amigos: desastre de pel·lícula, és avorrida, inversemblant i sense gràcia. Ni amb molta d’imaginació l’espectador es creu res del que es conta, que només és una successió de disbarats. Els pocs moments d’humor s’han vist prèviament al tràiler, per tant, no et surt ni un dèbil somriure. Carles Moyà no ho pot fer pitjor, i això que només té unes frases. Ni el cartell de promoció està mínimament inspirat.

Betty Anne Waters: estava preparada per veure un telefilm previsible, anodí i fat, i de fet és previsible, anodí i fat però amb certa qualitat cinematogràfica. Hilary Swank és la lloable heroïna capaç de fer l’impossible per demostrar la innocència del seu germà, l’imprescindible Sam Rockwell i llevat d’això, res més. Tot es resumeix amb “pel·lícula de dissabte horabaixa a Antena 3”

X-Men: Primera generación: l’entreteniment torna a la nissaga X-Men, per contar-nos com van ser els inicis i ho fa de la millor manera possible, és a dir, magnífica història, excel·lents interpretacions, acurada producció, i sobre tot, coherent realització, sense excessius efectes especials que minven les qualitats d’un intel·ligent guió, aprofitant tots els escenaris, i donant presència a la casa, més tart l’escola, del Professor X. James McAvoy no ens fa enyorar Patrick Stewart, ni Michael Fassbender a Ian McKellen. La introducció de nous personatges intueix una continuació, esperen que també signada per Matthew Vaughn, que bé es mereix els estius que passa a Mallorca.

Templario: pel·lícula que vol aprofitar-se de l’èxit de Centurion i La legión del Águila, que no és més que un modest film d’aventures en un agrest paisatge, amb escenes molt violentes, mancada d’un guió ferm més interessat en mostrar “l’acció” que no el desenvolupament dels personatges. Malgrat tot, si no s’espera gaire, és entretinguda.

Sólo una noche: el sempre complicat tema de les relacions sentimentals és abordat, en aquesta ocasió, de forma convencional, és a dir, des de la perspectiva d’una parella i la confiança (o manca d’aquesta) entre un i l’altre. Els diàlegs fan referència a coses nímies, però en el fons s’intueix molt més. És un joc de sensualitat, de sexualitat, d’enganys, de mascarades, d’incertesa, de dubtes i del temor a perdre allò he s’ha aconseguit. Sam Worthington és el més fat del quartet protagonista, i Guillaume Canet és el més natural. Referent a les al·lotes, Eva Mendes està desaprofitada i Keira Knigthley resulta la més esforçada.

Silencio de amor: producció francesa sobre la relació d’un pare vidu i la seva filla adolescent amb intencions simpàtiques, però que no deixa de ser més que un producte de consum fàcil, adobat amb alguns instants de cursileria, tot gràcies a una realització pretensiosa que conformen un conjunt irregular. Stefano Accorsi està convincent en el seu paper de patidor pare, no així Neri Marcoré, exagerat en el rol de desencantat amb el món, resultat d’una poc inspirada realització de Philippe Claudel.

Beginners (Principiantes): personatges sincers i entranyables són aquest pare i aquest fill interpretats amb solvència per Christopher Plummer i Ewan McGregor. S’analitza la complexa relació d’Oliver, el fill, per trobar parella i la influència de la seva mare, així com el descobriment de l’homosexualitat de Hal, el seu pare, que sembla acceptar amb total naturalitat. La narració no lineal de la història aporta saviesa a la realització de Mike Mills, autor també del guió, que ha captivat l’espectador des dels primers fotogrames. Meravellosa història, meravellosa pel·lícula.

Dia 199 – Qui és qui? 11

2011-08-10T00:06:00.000+02:00

Guillaume Canet – Diego Martín

Dia 198 - "Se hace camino al andar"

2011-08-08T18:51:00.001+02:00

Dia 197 - Vertical i horitzontal

2011-08-02T00:08:00.001+02:00

Dia 196 - “Una tarde con Harvey Keitel”

2011-07-24T17:12:00.004+02:00

Divendres, 22 de juliol de 2011. Manquen minuts per les 18:00 hores. Plena de gom a gom està la Sala d’actes del Gran Hotel, on s’ubica el CaixaFòrum Palma. La gent s’acomoda a les butaques. La majoria porta artefactes per realitzar fotografies i comprova que tot funciona correctament. Uns minuts després de l’hora indicada, apareix per la porta un comitiva encapçalada per un home amb vestit clar, camisa i calçat negre, elegant, també en els moviments, en la manera de caminar i de saludar. Les ulleres de muntura negra fan destacar la blanca cabellera. Aparenta menys dels 72 anys que va complir el 13 de maig. És Harvey Keitel. Pedro Barbadillo, president de la Mallorca Film Commission, presenta Matias Vallés, el sotsdirector de Diario de Mallorca, l’encarregat de conduir la xerrada. Keitel i Vallés, prenen lloc dels seus seients i el somni comença.

Encertadament, Vallés evita esmentar la biografia de l’actor, diu “si algú no coneix Harvey Keitel, no sé que fa en aquesta sala”. El diàleg està marcat per la bona sintonia entre entrevistador i entrevistat. Keitel es mostra amable, disposat, simpàtic, content i humil.

Ara és el torn per aficionats, pels fans, pel públic. Com ocorre en aquest tipus d’ocasions, pedants algunes preguntes, altres plenes d’admiració.

A tres qüestions no va voler contestar Keitel. La primera relacionada amb Stanley Kubrick, “no és correcte parlar d’algú que no és aquí”.

La segona, fa referència a la relació entre Keitel i Tim Roth a Reservoir Dogs. Esmenta l’actor “per què em fa aquesta pregunta? Què en vol treure d’això? Quina intenció té?”.

La pregunta sobre Bad Lieutenant obté per resposta “d’això no en vull parlar”. Està en el seu dret.

Manifesta l’amor per la seva esposa, Daphna Kastner, i el fill de set anys d’ambdòs, Roman.

Harvey Keitel té una imatge d’home dur, violent, mal parlat, arrogant i emprenyat, que no té res a veure amb la persona que vaig tenir l’oportunitat de veure i d’escoltar. Sembla un home feliç, estable, serè, que fa el que vol, que amb esforç ha aconseguit el que ha volgut. La meva admiració per un actor com Keitel ha augmentat desprès d’aquest encontre. Gràcies a qui ha fet possible aquesta oportunitat.

Enllaços:

Article de Gabriel Rodas a Diario de Mallorca
Article de Matias Vallés a Diario de Mallorca
Fotografies de Harvey Keitel a Diario de Mallorca

Dia 195 - Mario Benedetti 28

2011-07-17T00:29:00.000+02:00

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Nadie lo sabe

Nadie lo sabe
nadie

ni el río
ni la calle
ni el tiempo

ni el espía
ni el poder
ni el mendigo

ni el juez
ni el labriego
ni el papa

nadie lo sabe
nadie

yo tampoco

Dia 194 – Cinema’s Land 14 (juny’11)

2011-07-13T18:22:00.000+02:00

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes en el cinema en juny de 2011.

Hanna: Joe Wright canvia de registre i ho fa signant una avorrida pel·lícula sobre una adolescent preparada per matar. Es dona més importància a les localitzacions (Finlàndia, Marroc, Espanya, Alemanya) que no a l’acció en sí. El realitzador sembla que no es sent còmode amb aquesta història i ho trasllada a la pantalla. La manca de destresa és més que evident, les escenes d’acció són d’allò més rutinàries i, el que és pitjor, minvades d’emoció. El que esperi trobar un film d’acció, que no malgasti els seus doblers.

Almas condenadas: sincerament, crec que Wes Craven ha perdut els papers. Avorrida, previsible i amb total mancança d’emoció, que més que terror fa riure. Ni els cartells estan inspirats.

Insidious: el que hagués pogut ser una excel·lent pel·lícula, es perd quan volen explicar el que passa. Malgrat tot, aquest film de James Wan és summament inquietant, amb esglais més o menys inesperats i aconseguida ambientació. Les referències al cinema de terror dels anys 80 no s’han camuflat, aspecte aquest gens negatiu. És un film de personatges i situacions, per tant, és d’agrair que no s’abusi dels efectes especials. L’ús d’una “bruta” fotografia per a les escenes del “més enllà” resulta totalment encertat.

Un cuento chino: comèdia dramàtica amb un, com sempre, inspirat, Ricardo Darín, interpretant un solitari, malhumorat, meticulós i tendre propietari d’una ferreteria. Personatges amb els quals resulta fàcil empatitzar, la història és un conte sobre com les situacions personals ens afecten i quines en són les conseqüències. La senzillesa del guió ajuda a que les interpretacions, tant del actors principals com dels secundaris, sigui magnífica. El missatge de la pel·lícula és d’esperança, d’il·lusió, i de canvis.

Dia 193 - Un bicho

2011-07-09T22:15:00.002+02:00

Dia 192 – Cinema’s Land 13 (maig’11)

2011-07-08T19:11:00.000+02:00

Scream 4: Wes Craven torna a allò que resulta més fàcil, recuperar personatges i situacions i mostrar-les a les noves generacions, però amb la particularitat que aquestes –les situacions– no són gens noves. És el mateix de les tres precedents, manca d’originalitat per tot arreu i esglais més o menys esperats. Neve Campbell, David Arquette i Courtney Cox estan acompanyats per personatges nous que tenen com única missió que l’espectador esbrini amb quin ordre moriran. Què fa una actriu com Mary McDonell en una pel·lícula com aquesta? La resposta és, “el que pot”.

El sicario de Dios: film sobre vampirs, predicadors, pols, trens, deserts i motocicletes basat en la novel·la gràfica (per què “còmic” i “tebeo” són paraules tan menyspreades?) del coreà Min-Woo Hyung amb resultats més positius que els que calia esperar. L’encert està en oferir allò que s’espera, sense disfresses ni mascarades. Paul Bettany té la virtut de fer creïble qualsevol personatge, i això és un fet que ajuda a simpatitzar amb la història. No és una meravella però entretén.

Thor 3D: Kenneth Branagh és l’encarregat e dirigir aquest film sobre les aventures de Thor, el fill d’Odí, desterrat a la Terra per desobediència. Anthony Hopkins sembla que no està a gust, Tom Hiddleston fa de l’histrionisme la seva identitat, Chris Hemsworth ha d’assistir durant una llarga temporada a classes d’interpretació, Natalie Portman, Stellan Skarsgård, Colm Feore i René Russo simplement formen part de l’elenc. Una vegada més, l’opció de les tres dimensions, és única i exclusivament per augmentar el preu de l’entrada. Amb tots els defectes que té la pel·lícula, es veu agradablement. El respecte que s’ha guanyat el realitzador, ens permet tolerar certes ensopegades, o no?

Medianoche en París: esplèndida pel·lícula de Woody Allen, on recupera la seva màxima capacitat per captivar i enamorar. Un conte de fades protagonitzat per un Owen Wilson contingut i gens histriònic que no es molesta en copiar el cineasta. Els carrers de París llueixen tan bé com els de Manhattan. La inspiració i la màgia és per tot arreu, i no crec que sigui mèrit de Jaume Roures i la seva MediaPro, que tant de mal ha fet a Allen en anteriors títols. Gràcies Sr. Allen per regalar-nos (previ pagament de 6’50 euros) el seu millor cinema.

El inocente: rutinària pel·lícula sobre advocats i clients no culpables que segueix les pautes del thriller més convencional. Tot està allà on ha d’estar, sense cap intenció de resultar sorprenent. La més que previsible trama deixa totalment indiferent l’espectador, que això sí, pot delectar-se amb Matthew McConaughey i Marisa Tomei. I res més.

Sin identidad: malgrat els títols realitzats fins el moment per Jaume Collet-Serra són d’allò més convencional, cal reconèixer el mèrit del cineasta per saber fer un bon ús del llenguatge cinematogràfic, per resultar “creïble” en històries increïbles, per no limitar-se a oferir un producte caducat i previsible, sinó per signar treballs que gaudeixen de la tensió necessària per mantenir l’espectador intrigat fins el final i que no es senti estafat. Benvingut sigui el cinema que pretén entretenir sense resultar ofensiu. El títol que ens ocupa hi són presents tots aquests elements, i aquest n’és el seu atractiu.

The Company Men: John Wells signa aquesta producció sobre un grup de directius d’una gran empresa que són acomiadats i quines són les seves conseqüències, terribles en alguns casos. Factura seriosa i realista, les interpretacions són subtils, fins i tot la del quasi sempre avorrit Ben Affleck, que sorprèn oferint més registres dels que són habituals en ell i un guió treballat, malgrat que hi ha situacions que són previsibles, conformen un conjunt coherent.

Dia 191 – Cinema’s Land 12 (abril’11)

2011-07-03T21:39:00.000+02:00

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes en el cinema en abril de 2011.

Invasión a La Tierra: pel·lícula de Jonathan Liebesman sobre invasions extraterrestres, malgrat que es torba una mica arrancar, a mida que la trama avança la cosa es compon. Una retallada de metratge de vint minuts faria més interessant una realització que té com única intenció la d’entretenir. Així i tot, els personatges estan desenvolupats, tots ells amb problemes personals, que es veuen superats per la situació que viuen. Michelle Rodriguez sembla imprescindible en films de “cops i galtades”.

Nunca me abandones: extraordinari film, esgarrifosa història, impecable realització, magnífiques interpretacions, impressionant final. La presència de Charlotte Rampling, així com l’ambientació en una època indeterminada i la fotografia, amb ús de la gamma dels grisos, verds i blaus, engrandeixen encara més una de les millors pel·lícules de l’any, enriquida per una magistral partitura musical de Rachel Portman, qui aporta el complement ideal per aquest títol que et deixa un “mal gust” a la boca. El tràiler ens ha venut el llargmetratge com una ensucrada història d’amor triangular. Afortunadament el resultat és cinema en majúscules.

Sucker Punch: cinquena pel·lícula de Zack Snyder, i sens dubte la més desconcertant (no he vist, i difícilment veuré Legend of the Guardians (Guardians of Ga'Hoole). La veritat és que la història dels mussols i de les òlibes no em resulta gens atractiva). Sense cap tipus de dubte, aquest film hagués pogut sortir de la ment de Quentin Tarantino, tots els ingredients hi són (dones atractives, vilans “xulets”, violència,) en un guió que sembla més un videojoc, això sí, amb una posada en escena molt acurada, que es pren massa seriosament i amb manca de sentit de l’humor. La lectura que es pot fer és que Snyder no és tan bon director com havia demostrat a Dawn of the Dead, 300 i Watchmen. Esperem que recuperi el do.

Piraña 3D: homenatge al cinema de terror de finals dels anys 70 i principis dels 80. Sang, al·lotes despullades, crits, esglais, humor -molt d’humor-... no manca cap ingredient per tal de fer passar una bona estona de terror, on la història és secundària, sinó que el més important és com aquesta és contada. La intenció inicial, que és l’entreteniment, no desenvolupa en una avorrida pel·lícula gràcies a la destresa d’un realitzador expert, Alexandre Aja.

Incendies: magnífica producció sobre dos germans que, desprès de la mort de la seva mare, cerquen un pare i un germà dels quals desconeixen la seva existència. Film que no sembla l’adaptació teatral que és, gaudeix d’un excel·lent guió i esplèndides interpretacions. Contada amb la calma que cal, cada moment, cada instant és el que ha de ser per tal de mostrar l’angunia i el patiment dels protagonistes. Sense cap mena de dubte, aquesta pel·lícula és la millor d’enguany, difícilment es podrà superar.

Sin límites: el que hagués pogut ser una interessant pel·lícula es converteix en rutinària degut a la realització de Neil Burguer, que no es decanta ni per la ciència-ficció, ni pel thriller ni pel drama, sinó més bé per una descontrolada posada en escena. Aquesta història sobre una droga que permet aconseguir l’èxit en totes les empreses, però que aquí té l’efecte contrari. Per oblidar.

La legión del Águila: entretinguda pel·lícula, basada en una novel·la de Rosemary Sutcliff, sobres les aventures d’un legionari romà i el seu esclau. La fotografia, signada per Anthony Dod Mantle, ressalta l’escenari agrest gràcies a l’ús dels colors freds. Aquesta agradable història, realitzada per Kevin MacDonald, està contada sense estridències ni gaires efectes especials, sinó centrada en els personatges i les situacions.

Código fuente: Desprès de l’esplèndida Moon, Duncan Jones presenta un títol no tan polit com aquell, més “comercial” i menys “artesà”, dictat per les regles de Hollywood, és a dir, al·lot a la cerca d’al·lota. No deixa de ser una història d’amor, això sí, amb interferències. No existeix sorpresa ninguna degut a que el tràiler detalla aspectes importants de la pel·lícula. La veritat és que esperava més originalitat i menys “rutina”.

Howl. La voz de una generación: els realitzadors Rob Epstein i Jeffrey Friedman estan més interessats en posar en escena el famós poema d’Allen Ginsberg que no en explicar la biografia del conegut poeta de la generació beat. La utilització i la barreja del blanc i negre, del color i de l’animació no aconsegueixen minvar la sensació onírica del film, que pateix d’una manca de ritme que converteixen els vuitanta-quatre minuts en eterns.

HappyThankYouMorePlease: pel·lícula que podria ser la continuació de How I Meet Your Mother, però la realització de Josh Radnor, també en funcions de guionista, s’apropa més a Edward Burns o Woody Allen. Divertida i fresca, no té més intenció que contar històries que no resulten difícils de creure, malgrat la del nin “adoptat”, que sembla un mal afegit i minva les qualitats d’un film simpàtic.

Caperucita. ¿A quién temes?: allò que ja coneixíem s’ha confirmat. Catherine Hardwicke hauria de dedicar-se a una altra cosa. Les lluentons camuflen un contingut avorrit, dispers i poc lluït. La poc dissimulada escenografia no amaga una història que deambula entre el fantàstic, el terror i el romanticisme, on s’enyora una realització més ferma i menys “cursi”, i un guió que vol abastar massa.

Country Strong: L’autodrestrucció d’una cantant de música country, interpretat per una correcta Gwyneth Paltrow (actriu que va demostrar el que és capaç de fer a la fantàstica Two Lovers), que també s’atreveix a cantar (amb notable resultat). Res és novetat en aquesta realització de Shana Feste, els personatges són típics i les situacions sense interès particular, resultant una producció previsible i gens original.

Dia 190 – 100 anys

2011-06-30T00:25:00.002+02:00

Alfred Hitchcock observant Bernard Herrmann descansant.

El 29 de juny es va complir el primer centenari del naixement de Bernard Herrmann, un dels millors compositors de música de cinema, però no únicament de música de cinema. Tal esdeveniment no mereix cap línia als diaris, ni espai a la ràdio, ni, evidentment, a la televisió. Les obres d’aquest compositor haurien de constar als llibres de música, juntament amb els “clàssics”.

Partitura original de "Psycho".

Música pertorbadora i claustrofòbica, melodies extremadament romàntiques, ús dels instruments de corda per crear ambients opressors, els metalls són contundents i secs. Tot això barrejat com només ho ha sabut fer Herrmann, dóna com a resultat, meravelloses bandes sonores.

Bernard Herrmann és considerat, tant per aficionats com per a professionals, un geni. I no serè jo qui faci la contrària.

Feliç centenari, Bernard!!!

Dia 189 – Qui és qui? 10

2011-06-26T19:02:00.000+02:00

Guillaume Canet - Scott Speedman

Dia 188 - Arena

2011-06-20T23:19:00.000+02:00

Dia 187 - Mario Benedetti 27

2011-06-19T01:15:00.004+02:00

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Cada ciudad puede ser otra

Los amorosos son los que abandonan,

son los que cambian, los que olvidan.

Jaime Sabines

Cada ciudad puede ser otra

cuando el amor la transfigura

cada ciudad puede ser tantas

como amorosos la recorren

el amor pasa por los parques

casi sin verlos amándolos

entre la fiesta de los pájaros

y la homilía de los pinos

cada ciudad puede ser otra

cuando el amor pinta los muros

y de los rostros que atardecen

unos es el rostro del amor

y el amor viene y va y regresa

y la ciudad es el testigo

de sus abrazos y crepúsculos

de sus bonanzas y aguaceros

y si el amor se va y no vuelve

la ciudad carga con su otoño

ya que le quedan sólo el duelo

y las estatuas del amor

Dia 186 – Cinema’s Land 11 (març’11)

2011-06-15T00:14:00.000+02:00

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes en el cinema el març de 2011.

Sin retorno: dura pel·lícula que reuneix Leonardo Sbaraglia i Federico Luppi en una aspre i emotiva història sobre les circumstàncies de la vida, els imprevists i les casualitats. Film que gaudeix de ritme, d’un guió impecable i una realització que no és casual, amb matisos que el converteixen en imprescindible.

Los chicos están bien: lluminosa i fresca pel·lícula que mostra amb naturalitat la vida d’una parella de lesbianes i els seus dos fills, a més de gaudir de les excel·lents interpretacions d’Annette Bening i Julianne Moore. Lisa Cholodenko signe un llargmetratge emotiu i ple de sentiments, suportat per un guió ferma i desenvolupat, malgrat que el més important no és el que conta, sinó com ho fa.

Destino oculto: avorrida pel·lícula que no es defineix, que no es decanta ni pel thriller, ni per la ciència ficció ni pel gènere romàntic. La habitual cara d’espant de Matt Damon no és suficient per fer creïble aquesta adaptació d’una història, imagin que més interessant, de Philip K. Dick. La posada en escena de George Nolfi és d’allò més ridícula, fet que impedeix l’espectador “connectar” amb la història. Títol per esborrar tot d’una de la memòria.

Mañana, cuando la guerra empiece: no és la típica pel·lícula destinada al públic adolescent més interessat en omplir la panxa de llepolies que no en veure un entretingut film de temàtica apocalíptica. Les aventures dels al·lots que han de fer front a una situació caòtica està resolta amb coherència. La intel·ligència és un factor a afegir en aquesta producció australiana que, inicialment, semblava una desfilada de joves lluint abdominals i fermes cuixes.

Rango: una vegada més, ens trobam amb una pel·lícula d’animació dirigida a un públic adult, però amb dominació d’espectadors infantils a la sala. Evidentment, qui més pot gaudir d’aquesta producció realitzada per Gore Verbinski (allunyat, afortunadament, de la factura “pirata”) és qui conegui les nombroses referències cinematogràfiques, especialment, les relacionades amb l’spaguetti-western i Clint Eastwood. El ritme, el guió, la història, els personatges, l’ambientació... tot, absolutament tot, està mil·limètricament estudiat. Res està a l’atzar ni és fruit de la improvisació, no decep. Un film per veure més d’una vegada.

El mundo según Barney: per interpretar Barney cal un actor amb personalitat i que sigui capaç de fer creïble un personatge tan complex com aquest, i sembla que Paul Giamatti és l’idoni. Contada amb senzillesa, la pel·lícula gaudeix d’una correcta realització i un guió ferma. Una entranyable història sobre la cerca de la felicitat.

Dia 185 – VI Festival del Mar de Mallorca

2011-06-13T01:08:00.002+02:00

He assistit per primera vegada com a jurat, i en representació de l’Associació Balear d’Amics de les Bandes Sonores (ABABS) a un festival de cinema. Ha estat, concretament, a la sisena edició del Festival del Mar. Festival Internacional de Cinema Gai i Lèsbic de Mallorca, celebrat a Palma del 3 al 12 de juny, m’ha donat l’oportunitat de visionar catorze llargmetratges i vint-i-dos curtmetratges. El públic s’ha encarregat d’atorgar el premi al millor curtmetratge. Vet aquí breus ressenyes de les pel·lícules.

Sascha: producció alemanya sobre un al·lot que està enamorat del seu professor de piano. Personatges ben perfilats i una correcta realització són el resultat d’una pel·lícula més que agradable.

You Should Meet My Son: comèdia dels Estats Units sobre una mare i una tia que cerquen parella al seu fill/nebot. Tota una sèrie de personatges estrafolaris desfilen al llarg de la història, que es veu ressentida per una desbaratada part final. Molt lloable és l’actuació d’una esplèndida Carol Goans, interpretant a la tia Rose.

My Normal: el món de sadomasoquisme és l’eix principal d’aquest film USA. Els 77 minuts de durada són suficients per contar una història forçada i “postissa” que es fa difícil de creure.

Violet Tendencies: també dels Estats Units és aquesta realització sobre les mariliendres (la heterosexual millor amiga de l’homosexual). Tots els tòpics típics, o els típics tòpics són presents en aquesta producció que no es decanta pel drama o la comèdia.

El cuarto de Leo: Urugai presenta aquest drama sobre Leo, un al·lot que encara no ha “sortit de l’armari” i que té un peculiar company de pis. Excel·lent, de les millors del Festival. De ritme pausat i elaborat guió, sap aprofitar els pocs escenaris (quasi tota la pel·lícula transcorre a l’habitació del protagonista) per tal de traslladar l’angoixa de Leo en una situació que encara no té clara.

Children of God: des de Bahames, una magnífica història sobre un jove artista que viatge al país situat a l’Atlàntic i coneix Romeo, un local que amaga la seva homosexualitat a la seva família, de fet tots els personatges no són transparents. El tràiler no fa justícia a la magnífica pel·lícula que és. La impecable realització, a cura de Kareem Mortimer, i el savi maneig dels escenaris, quasi tots naturals (poques escenes hi ha d’interior) fan imprescindible aquesta producció.

Je te mangerais: excessius els noranta sis minuts d’aquesta pel·lícula francesa sobre una al·lota que lloga una habitació a una estudiant de piano. Obsessiva, claustrofòbica i avorrida defineixen aquest film de Sophie Laloy que ignora les seves limitacions com a realitzadora. Prescindible.

Hollywood, je t’aime: coproducció entre França i Estats Units on un actor parisenc que desprès de rompre amb el seu nuvi, viatge a Los Ángeles per passar les festes de Nadal i coneix una sèrie de persones que el conduiran pel món gay de la ciutat. Comèdia que podria prescindir d’algunes personatges (per exemple, l’interpretat per Chad Allen). Algunes escenes divertides fan que no et penedeixis del visionat d’aquest film.

Buffering: film totalment innecessari i que és un despropòsit rera l’altre. Situacions absurdes i personatges sense cap ni peus (especialment l’encarregat de la tenda, mèrit de Bernie Hodges). Quan sembla que la cosa està per acabar, apareix un tercer protagonista que allarga una història sense sentit. Producció britànica de Christopher Martin i Darren Flaxstone que haurien d’estar avergonyits signar.

Elena Undone: impecable guió, elegant factura, subtilesa interpretativa... tot, absolutament tot és meravellós en aquesta pel·lícula de Nicole Conn sobre una escriptora lesbiana (Peyton - Traci Dinwiddie) que coneix l’esposa d’un pastor (Elena - Necar Zadegan). Imprescindible producció dels Estats Units que hauria de ser estrenada a sales comercials i ser reconeguda els seus mèrits.

Bear City: Producció USA totalment plana sobre un grup d’amics i els seus problemes personals. El títol fa referència els anomenats “óssos”, una “branca” homosexual, per la meva part, gens atractiva. L’avorrit guió no evoluciona al llarg dels cent quatre minuts de durada, sense que l’espectador arribi a implicar-se en les històries.

Do começo au fim: pel·lícula brasilera sobre la relació homosexual i incestuosa entre dos germanastres. Les pretensions es mengen els resultats i el que podria haver estat un interessant film, només es queda amb això, amb intencions. Vull destacar la “matraca” que és la banda sonora, responsabilitat d’André Abujamra.

The Four Faced Liar: basada en una obra de Marja Lewis Ryan (també responsable del guió) tracta sobre un grup d’estudiants i les seves relacions personals. Jacob Chase no amaga l’origen teatral d’aquesta producció dels Estats Units i que destaca per un excel·lent muntatge de Danny Grunes, però que falla en alguna cosa per tal de ser “rodona”.

Diverso da chi?: divertida comèdia italiana política/homosexual, que té per única finalitat que el públic ho passi bé. Malgrat que la història fluctua i té alguns moments menys “brillants”, es gaudeix d’un producte més que digne.

El palmarès és el següent:

• Millor pel·lícula: Children of God de Kareem Mortimer.

• Millor guió: Elena Undone de Nicole Conn.

• Millor actor: Stephen Tyrone Williams per Children of God.

• Millor actriu: ex-aequo Necar Zadegan i Traci Dinwiddie per Elena Undone.

• Millor curtmetratge: A los que gritan de Juanan Martínez.

Un apunt: per tal de millorar el Festival, les projeccions haurien de ser en trenta-cinc mil•límetres, no en vídeo (DVD), ja que la qualitat del visionat es veu molt minvada. I un aplaudiment per oferir tots els films en versió original amb subtítols en castellà i/o anglés.

Dia 184 - Mar i Cel

2011-05-23T23:14:00.001+02:00

Dia 183 - Mario Benedetti 26

2011-05-17T00:33:00.000+02:00

Avui es compleixen dos anys de la mort de Mario Benedetti. Com cada 17 de mes, una de les seves obres.

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Mass media

De los medios de comunicación

en este mundo tan codificado

con internet y otras navegaciones

yo sigo prefiriendo

el viejo beso artesanal

que desde siempre comunica tanto

Dia 182 – Cinema’s Land 10 (febrer’11)

2011-05-08T01:12:00.004+02:00

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes en el cinema el febrer de 2011.

También la lluvia: correcta pel·lícula dirigida per la no sempre interessant Icíar Bollaín que vol demostrar que és capaç de desfer-se’n amb destresa en una gran producció. El millor és l’excel·lent fotografia d’Álex Catalán. El guió, signat per Paul Laverty, presenta una sèrie de personatges d’allò més tòpics: “el bueno” (Gael García Bernal); “el feo” (Karra Elejalde”); “el malo” (Luis Tosar). Les excessives candidatures als Goya són això, excessives.

El demonio bajo la piel: pel·lícula que compta amb un elenc totalment equivocat. Casey Affleck en un intent de resultar creïble, mal imita actors de “cinema negre”, i el que fa, ajudat per les inadequades Jessica Alba i Kate Hudson, és allunyar l’espectador de la història, restant credibilitat a la història dirigida per Michael Winterbottom,que sempre té propostes interessants, en aquesta ocasió amb un altre repartiment el resultat hagués estat totalment diferent. Llàstima!

Oncle Bonmmée recuerda sus vidas pasadas: la veritat és que mai m’ha agradat el cinema on s’abusa dels plànols que s’allarguen sense motiu. Per exemple, més de deu segons d’una persona asseguda en un balancí sense fer res més que engronsar-se, no crec que aporti res a la història, i això és el “mèrit” d’aquest realitzador de nom impronunciable (al menys, en aquesta banda del globus terraqüi) que sembla sentir-se orgullós d’un producte que no necessita de tants de minuts per contar la història.

The Fighter: malgrat que Mark Wahlberg és un actor molt limitat, en aquesta ocasió fa alguna cosa més que arrufar les celles. A qui cal alabar és a Christian Bale, que una vegada més, demostra que això de la interpretació no és una casualitat. David O. Russell dosifica la quantitat adequada de drama, sense arribar mai a l’excés.

La trampa del mal: modest film sense més pretensió que servir d’entreteniment. Amb absència de grans estrelles i dirigit amb eficàcia, aconsegueix mantenir la intriga/la tensió, en el reduït espai que és un ascensor, sense resultar avorrit ni previsible. Més que efectiva és la música de Fernando Velázquez, que sembla encaminat a “conquerir” Hollywood.

RED: divertida pel·lícula que intenta recuperar el cinema d’acció dels anys 80. Helen Mirren, Bruce Willis, John Malkovich, Morgan Freeman, Mary-Louise Parker i Richard Dreyfuss s’ho han passat d’allò més bé. Benvinguts siguin films com aquests, que no es prenen seriosament a sí mateixos i que donen a l’espectador allò que cerquen, entreteniment “intel·ligent”.

Valor de ley: el germans Coen no han de demostrar res. S’atreveixen amb qualsevol gènere i quasi sempre amb resultats positius. Fins aleshores no havien tractat el “western” (per allò que s’entén com western). No Country for Old Men només fou un apropament. Magistral l’actuació del sempre excel·lent Jeff Bridges. Matt Damon no passa de l’habitual mediocritat. L’ús del paisatge vesteix de magnificència un film farcit d’excel·lents moments cinematogràfics (la presentació de Rooster Cogburn, la maduresa de Mattie Ross o les situacions còmiques de LaBoeuf). Superior a l’original de John Ford.

127 horas: més que avorrida pel·lícula dirigida per Danny Boyle, que, en la meva opinió, ha perdut l’interès en el cinema en benefici de productes comercials que només reporten guardons, premis i candidatures i resten prestigi en la carrera d’un realitzador que va començar amb propostes més atractives que la que presenta.

Winter’s Bone: publicitada, i em sembla que no erròniament, com un thriller, d’aquesta pel·lícula destaca l’entorn hostil. La trama es desenvolupa en l’anomenada “Amèrica profunda”, on una adolescent es veu obligada a créixer i ser responsable, no dels seus actes, sinó els dels seus progenitors. Tal vegada sigui la plana realització de Debra Granik, o bé la fotografia aspra i freda (i no per això inadequada) que no et deixa connectar amb la història. Manca una mica més de destresa.

Cisne Negro: notable pel·lícula de Darren Aronofsky. La protagonista absoluta és Nina, interpretada amb excel·lència per Natalie Portman, que amb la seva aparent fragilitat dibuixa un personatge que és una crònica de la distorsionada realitat que viu i veu. La càmara es situa allà on cal, deixant que sigui l’espectador qui vagi col·locant les peces al seu lloc, fins a completar el “puzzle”. Aronofsky signa un film intens i angoixant, dels millors estrenats enguany.

Dia 181 - Lectures

2011-04-25T23:25:00.008+02:00

Amb amenaça de pluja va despertar el 23 d’abril de 2011, però només va ser això, una amenaça.

Els carrers de Ciutat, tant el matí com l'horabaixa gaudiren de la gent, o la gent gaudí dels carrers de Ciutat.

Els llibres foren els protagonistes. Llibres de gran format, de butxaca, de tapes dures, amb meravelloses il·lustracions, desplegables, amb fotografies, assajos, novel·les, contes, guies, còmics...

Un dia per a compartir, no solament llibres, sinó moments... i roses.

Adquisicions en el Dia del Llibre

Dia 180 - Rovell

2011-04-24T13:14:00.000+02:00

Dia 179 - Mario Benedetti 25

2011-04-17T12:28:00.000+02:00

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

El silencio del mar

El silencio del mar

brama un juicio infinito

más concentrado que el de un cántaro

más implacable que dos gotas

ya acerque el horizonte o nos entregue

la muerte azul de las medusas

nuestras sospechas no lo dejan

el mar escucha como un sordo

es insensible como un dios

y sobrevive a los sobrevivientes

nunca sabré que espero de él

ni que conjuro deja en mis tobillos

pero cuando estos ojos se hartan de baldosas

y esperan entre el llano y las colinas

o en calles que se cierran en más calles

entonces sí me siento náufrago y sólo el mar puede

salvarme

Dia 178 - Carrers de Ciutat en blanc i negre i 5

2011-04-10T20:43:00.000+02:00

El final del passeig arriba. Els carrers queden allà, aliens a la gent, al fred, a la calor, a la llum, a la foscor, a la pluja... però còmplices de la càmara fotogràfica.

Carrer dels Frares

Carrer de la Volta de la Mercè

Plaça de Sant Antoni

Carrer Josep Tous i Ferrer

Carrer dels Caputxins

Dia 177 - Onades

2011-03-28T23:35:00.000+02:00

Dia 176 - Humor gràfic 5

2011-03-20T22:41:00.000+01:00

Et ve de gust una mica d'humor?... sí, dedicats els funcionaris

Dia 175 - Herència (2)

2011-03-18T00:32:00.000+01:00

Dia 174 - Mario Benedetti 24

2011-03-17T00:05:00.000+01:00

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

No te salves

No te quedes inmóvil

al borde del camino

no congeles el júbilo

no quieras con desgana

no te salves ahora

ni nunca

no te salves

no te llenes de calma

no reserves del mundo

sólo un rincón tranquilo

no dejes caer los párpados

pesados como juicios

no te quedes sin labios

no te duermas sin sueño

no te pienses sin sangre

no te juzgues sin tiempo

pero si

pese a todo

no puedes evitarlo

y congelas el júbilo

y quieres con desgana

y te salvas ahora

y te llenas de calma

y reservas del mundo

sólo un rincón tranquilo

y dejas caer los párpados

pesados como juicios

y te secas sin labios

y te duermes sin sueño

y te piensas sin sangre

y te juzgas sin tiempo

y te quedas inmóvil

al borde del camino

y te salvas

entonces

no te quedes conmigo.

Dia 173 - Herència (1)

2011-03-16T23:01:00.000+01:00

Dia 172 – Cinema’s Land 9 (gener’11)

2011-03-13T19:25:00.004+01:00

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes en el cinema el gener de 2011.

Camino a la libertad: entretingut film d’aventures que gaudeix de l’experiència d’un realitzador, Peter Weir, que coneix perfectament el seu ofici i es capaç d’oferir una pel·lícula sobre l’esperit de superació, malgrat la presentació de personatges estereotipats (el graciós, el bondadós, l’egoista, el dur, el reservat) i que les més de dues hores de metratge no es fan gens pesades.

La llave de Sarah: el títol convida a creure que es tracta d’un telefilm protagonitzat per una excel·lent actriu, Kristin Scott-Thomas, i en certa manera així és, però degut a que la realització no es deixa caure en el sentimentalisme cursi, és una digna producció de la qual no cal esperar res més.

The Tourist: exemple, una vegada més, de la inutilitat de realitzar un remake d’una excel·lent pel·lícula. El pitjor de tot, és que no existeix cap intenció d’aportar res. No existeixen emocions, els personatges són plans i el guió descuidat. Dos punts positius són: l’escenari –Venècia sempre llueix – i la música de James Newton Howard i si això no convenç, sempre ens queda Johnny Deep (i supòs que també Anjelina Jolie).

The Green Hornet: Seth Rogen, màxim responsable d’aquest film (productor, guionista i actor), està ben equivocat. Hauria de saber que no pot fer el paper que sempre ha fet en les pel·lícules de Judd Appatow. Aquest heroi es mereix alguna cosa més, igual que Michel Gondry, que es limita a ser un “obrer” al servei de l’ego d’un protagonista que es pren massa seriosament a ell mateix. Magnífic Christopher Waltz i espectaculars els gadgets inventats per aquesta mena de Q anomenat Kato. El sistema 3D, que en té poc, és una gran presa de pèl.

Los próximos tres días: thriller suposadament tens amb alguns moments brillants, (les escenes entre Russell Crowe i Brian Denehy, que sense parlar-se ho diuen tot). El problema és que no et creus res de res, que no aconsegueixes simpatitzar amb els protagonistes, que la família que ho té tot i amb un segon ho perd tot ja està massa vist, però la qüestió no és aquesta, sinó que la manca de “sentiment” t’allunya de la història.

Más allá de la vida: malgrat que el Sr. Eastwood és un realitzador impecable, cada nou títol és una meravella. La subtilitat de les històries que conformen aquest tríptic amb nexe comú és la marca de la casa. Impecable la posada en escena i la concreció. Conta el que ha de contar. Cada mirada, cada silenci i cada paraula són els adequats. És increïble que un home de vuitanta anys tengui el tacte que té. És magnífic que la sorpresa sigui una sorpresa.

Animal Kingdom: un al·lot de setze anys, desprès la mort de la seva mare a causa d’una sobredosi, es trasllada a viure amb la seva padrina i els seus concos, que es dediquen a activitats del tot il·lícites. Ha de madurar i aprendre amb rapidesa i assumir que la violència ara forma part de la seva vida. David Michôd aconsegueix una senzilla realització gràcies a uns personatges perfectament definits i una posta en escena vibrant a la vegada que inquietant.

Morning Glory: una beneitura de pel·lícula. Totalment oblidable.

Amor y otras drogas: comèdia romàntica que s’aprofita de la simpatia de Jake Gyllenhaal. Ah! D’Anne Hathaway ja podem dir, sense cap tipus de dubte, que és una gran actriu per què en aquesta pel·lícula mostra els pits. Però així i tot, no deixa de ser una ensucrada pel·lícula sense més transcendència que fer passar una bona estona, malgrat que vol ser alguna cosa més que “al·lot aconsegueix al·lota. Al·lot perd al·lota”. Res de nou que no s’hagi vist en altres ocasions. L’avantatge és que si s’ha vist desprès de Morning Glory ens semblarà una obra mestra.

Monsters: interessant pel·lícula sustentada en un sòlid guió. El director ho té clar a l’hora de posar en pràctica el que ha rumiat. Escenes realment esgarrifoses, malgrat alguns moments de tràmit. El efectes especials són secundaris, la idea dels aliens transparents xuclant dels arbres és excel·lent.

Dia 171 – Cinema’s Land 8 (desembre’10)

2011-03-08T00:28:00.000+01:00

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes en el cinema el desembre de 2010.

Ladrones: thriller realitzat per John Luessenhop sobre una banda d’atracadors vista mil i una vegades, on destaca una persecució a peu en la part final. S’intenta fer ús del llenguatge cinematogràfic d’una forma original, però que gràcies a uns personatges poc definits en un guió d’allò més convencional, no aconsegueix el resultat final desitjat.

Biutiful: Alejandro González Iñárritu no ha encertat a l’hora de contar aquesta història sobre un pare que intenta viure, o sobreviure, i que té poders sobrenaturals. La fotografia de Rodrigo Prieto és bruta, per subratllar la misèria dels personatges. La música de Gustavo Santaolalla és, com sempre, embafadora. Javier Bardem fa creïble aquesta mena de medium amb una malaltia terminal preocupat per deixar un “futur” els seus fills. El guió és manipulador i excessivament sentimental. Una pel·lícula pretensiosa i amb manca d’humiltat.

Megamind: intent de crear un èxit però que degut a una història que als deus primers minuts ja està esgotada resulta d’allò més pesada. Dreamworks hauria de trobar (perquè cercar ja ho està fent) el seu propi estil, sense copiar a altres productores, per tal d’oferir títols mínimament decents.

Entrelobos: la magnífica fotografia d’Óscar Durán, és el millor en una pel·lícula que es barreja entre el documental i la ficció. Sembla com si el realitzador, Gerardo Olivares, imités Félix Rodríguez de la Fuente i els seus extraordinaris documentals de la sèrie El hombre y la tierra. On empitjora més la història és quan fa aparició Juanjo Ballesta, que llueix una caracterització excessivament postissa. L’aparició del vertader Pantoja jugant amb els llops és totalment gratuït.

Franklyn: pel·lícula que barreja el còmic i el thriller i que no acaba de convèncer degut a que s’entrebanca entre la història d’amor i les dèries del protagonista. L’escenografia, entre Gotham City, l’art gòtic i l’art noveau, és espectacular, llàstima que el guió trabuqui. Les intencions són millors que els resultats.

Balada triste de trompeta: pel·lícula farcida de referències cinematogràfiques que gaudeix d’un excel·lent ritme en la seva part final. Álex de la Iglesia, aquesta vegada sense la col·laboració del seu habitual guionista, Jorge Guerricoechevarría, crea un disbarat al servei d’una història d’excessos, marcada per una extremada violència física i psíquica. El realitzador és generós a l’hora de mostrar la part més perversa del ser humà, representada per quasi tots els personatges del film. La bondat només és una il·lusió, una difosa esperança. Tal qual la vida!

El discurso del Rey: com és possible que una pel·lícula que tracta sobre la parla, sobre la manera de parlar, no s’hagi estrenat –almenys a Mallorca- en versió original? D’aquests misteris en tenen la resposta els distribuïdors i els exhibidors. Per tant no seria encertat fer comentari sobre un film que s’ha vist “alterat”. Però es pot intuir que tant Colin Firth com Geoffrey Rush fan una tasca excel·lent. El que si es pot afirmar és que Alexandre Desplat signa una partitura magnífica. Serà qüestió d’esperar l’edició videogràfica per poder “criticar” el llargmetratge.

Dia 170 - Carrers de Ciutat en blanc i negre 4

2011-03-02T19:54:00.000+01:00

Els silenciosos carrers perden la seva intimitat davant l'objectiu. Segueixes disparant i alguns vianants et miren amb indiferència. La comunió entre la càmara i l'instant quasi és perfecte.

Carrer de Can Espanya

Carrer de la Llotgeta

Carrer de Sant Andreu

Carrer de Can Martí Feliu

Carrer Ample de la Mercè

Dia 169 - Balancins

2011-02-19T19:49:00.000+01:00

Dia 168 - Mario Benedetti 23

2011-02-17T00:26:00.000+01:00

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Amor de tarde

Es una lástima que no estés conmigo

cuando miro el reloj y son las cuatro

y acabo la planilla y pienso diez minutos

y estiro las piernas como todas las tardes

y hago así con los hombros para aflojar la espalda

y me doblo los dedos y les saco mentiras.

Es una lástima que no estés conmigo

cuando miro el reloj y son las cinco

y soy una manija que calcula intereses

o dos manos que saltan sobre cuarenta teclas

o un oído que escucha como ladra el teléfono

o un tipo que hace números y les saca verdades.

Es una lástima que no estés conmigo

cuando miro el reloj y son las seis.

Podrías acercarte de sorpresa

y decirme “¿Qué tal?” y quedaríamos

yo con la mancha roja de tus labios

tú con el tizne azul de mi carbónico.

Dia 167 – Cinema’s Land 7 (novembre’10)

2011-02-09T23:12:00.000+01:00

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes en el cinema el novembre de 2010.

Gru. Mi villano favorito: irregular pel·lícula d’animació amb moments realment avorrits i un sentit de l’humor que el públic infantil, a qui està destinada, no sempre entendrà. Tan grans com petits oblidaran a la vegada una història amb bones idees –el robatori de la lluna i la fortalesa– amb un inici que promet i que en la seva part central és només un tràmit per arribar a un final que recupera les expectatives del que hagués pogut ser un notable film.

Los ojos de Julia: decebedora pel·lícula realitzada pel mateix equip de El orfanato. Una història que no acaba de rutllar, amb personatges gens creïbles i situacions ridícules, especialment la relació de Julia i l’assassí. L’escena que més destaca és la de Julia als vestuaris amb les companyes invidents, l’únic moment de “terror” en un film que se suposa que és d’aquest gènere. En definitiva, una mostra més que en el cinema espanyol necessiten canviar-se moltes coses.

Salidos de cuentas: el problema dec ser jo. Els espectadors que hi havia a la sala s’esbutzaven de riure i la única amb cara d’espant era jo. La pel·lícula practica un humor vulgar i poc intel·ligent, es limita a fer gags d’allò més previsibles. Robert Downey, Jr., que és un bon actor, sap molt bé com ha de desfer-se’n amb un personatge que viu situacions estúpides. La histriònica actuació de Zack Galifianakis no ajuda gens en tot aquest embolic. Però tal vegada la gràcia età en això mateix i el problema sigui només meu.

Caza a la espía: malgrat que el trailer semblava tractar-se d’una pel·lícula d’acció, és un drama sustentat en l’espionatge, sembla que basat en una història real. Doug Liman en la realització aporta la necessària “serietat” que cal per tal de fer creïbles els rols interpretats per Naomi Watts i Sean Penn.

Scott Pilgrim contra el mundo: pel·lícula “friki” imperfecta. Els 112 minuts de durada allarguen una història que s’arriba a fer cansada i repetitiva. El millor és el personatge que interpreta, amb la justa mesura d’ironia i de sarcasme, Kieran Culkin. Les situacions de les “lluites” volen ser originals però no és més que el mateix, deixant indiferent a l’espectador que demana una mica més d’originalitat.

Tamara Drewe: irregular film dirigit per Stephen Frears, que aquesta ocasió no acaba d’encertar en el to. L’actriu principal, Gemma Arterton no és l’adequada, no està creïble en el paper d’al·lota que ha sofert en l’adolescència i que retorna al seu lloc d’origen. Molt més interessants podrien haver resultat els personatges secundaris, especialment els escriptors que romanen a l’hotel, però que només es queden en un esbós. Una llàstima, perquè les històries donaven per molt de joc.

Imparable: un tren sense maquinista és el protagonista absolut d’una pel·lícula que compta amb l’ajuda del sempre avorrit Chris Pine i del correcte Denzel Washington. La veritat és que Tony Scott sap molt bé com fer entretinguda una història que a primera vista sembla més que previsible, i precisament aquí està l’encert, només és un film d’entreteniment.

Agnosia: film pretensiós on tot falla. La música és excessivament embafadora, responsable n’és Eugeni Mira. Els actors necessiten amb urgència classes d’interpretació, especialment Bárbara Goenaga, Eduardo Noriega i Félix Gómez. La manca d’humiltat, tant en la realització d’Eugenio Mira com en el guió, signat per Antonio Trashorras, no ajuden gens a una pel·lícula que des de les primeres imatges vol ser més del que realment és. No hi ha per on agafar-la.

Skyline: el trailer prometia una intrigant pel·lícula de ciència-ficció, però només s’ha quedat amb això, amb una promesa. Avorriment és el substantiu que defineix millor un film en què les intencions són millors que els resultats. Els germans Strause no saben desfer-se’n a l’hora de contar una història d’allò més senzilla.

Planes para mañana: tres històries que tenen un punt en comú. Tres històries sobre dones i problemes diferents. Estructura vista moltes vegades i millor contat. Juana Macías, la responsable de tot això, utilitza la càmera en mà per, suposadament, donar més dramatisme a les històries, però malauradament no ho aconsegueix, es queda en bones intencions i poc més. Els tres premis –millor direcció, millor actriu de repartiment i millor guió novell– que va aconseguir al passat Festival de Cine Español de Málaga no els he trobat enlloc. Com devien ser les altres!

Dia 166 - Carrers de Ciutat en blanc i negre 3

2011-02-06T21:52:00.000+01:00

La llum va canviant a mida que el matí va passant. El sol s'amaga, empegueit de mostrar-se. Segueixes disparant el botó de la càmara fotogràfica, intentant captar el caràcter del carrer.

Carrer Colon

Carrer de l'Argenteria

Plaça d'en Coll

Carrer de Ca'n Espanyol

Via Sindicat

Dia 165 - Qui és qui? 9

2011-01-30T19:18:00.000+01:00

Matthew Broderick - Jon Cryer