Dia 415 – Projecte 365: "31/365 – Clown"

Càmera: Canon EOS 400 Digital

Objectiu: Canon 18-55mm

Temps d'exposció: 1/50s

Punt focal: f20

ISO: 100

Dia 414 – Projecte 365: "30/365 – Imperfeccions"

Càmera: Canon EOS 400 Digital

Objectiu: Canon 18-55mm

Temps d'exposció: 5s

Punt focal: f3.2

ISO: 400

Dia 413 – Projecte 365: "29/365 – Rutina"

Càmera: Canon EOS 400 Digital

Objectiu: Canon 18-55mm

Temps d'exposció: 1/6s

Punt focal: f5.6

ISO: 200

Dia 412 – Projecte 365: "28/365 – Acabant el dia"

Càmera: Canon EOS 400 Digital

Objectiu: Canon 18-55mm

Temps d'exposció: 15s

Punt focal: f6.3

ISO: 100

Dia 411 – Projecte 365: "27/365 – Un carrer qualsevol"

Càmera: Canon EOS 400 Digital

Objectiu: Canon 18-55mm

Temps d'exposció: 1/400s

Punt focal: f5.6

ISO: 100

Dia 410 – Projecte 365: "26/365 – Taronges al sol"

Càmera: Canon EOS 400 Digital

Objectiu: Canon 18-55mm

Temps d'exposció: 1/100s

Punt focal: f6.3

ISO: 100

Dia 409 – El curtmetratge de la setmana (94): "Mouse for Sale”

Dia 408 – Projecte 365: "25/365 – En un dia de niguls, vista de la Seu des del Castell de Bellver"

Càmera: Canon EOS 400 Digital

Objectiu: Sigma 70-300mm

Temps d'exposció: 1/320s

Punt focal: f5.6

ISO: 100

Dia 407 – Projecte 365: "24/365 – Desordre ordenat"

Càmera: Canon EOS 400 Digital

Objectiu: Canon 18-55mm

Temps d'exposció: 1/10s

Punt focal: f5.6

ISO: 100

Dia 406 – Projecte 365: "23/365 – Blau cel"

Càmera: Canon EOS 400 Digital

Objectiu: Canon 18-55mm

Temps d'exposció: 1/25s

Punt focal: f36

ISO: 100

Dia 405 – Projecte 365: "22/365 – Amagat"

Càmera: Canon EOS 400 Digital

Objectiu: Canon 18-55mm

Temps d'exposció: 1/50s

Punt focal: f5.6

ISO: 100

Dia 404 – Projecte 365: "21/365 – Infinit"

Càmera: Canon EOS 400 Digital

Objectiu: Canon 18-55mm

Temps d'exposció: 1/200s

Punt focal: f5.6

ISO: 100

Dia 403 – Projecte 365: "20/365 – Burballes"

Càmera: Canon EOS 400 Digital

Objectiu: Canon 18-55mm

Temps d'exposció: 1/60s

Punt focal: f5.6

ISO: 100

Dia 402 – Projecte 365: "19/365 – Paissatge mallorquí amb nigul"

Aquesta és la vista des de la terrassa de ca nostra.

He aprofitat per fer la foto, en un moment que el cel estava blau.

Per cert, he d'acostumar-me a netejar l'objectiu abans de disparar, i així evitaré les taques.

Càmera: Canon EOS 400 Digital

Objectiu: Canon 18-55mm

Temps d'exposció: 1/40s

Punt focal: f29

ISO: 100

Dia 401 – El curtmetratge de la setmana (93): "Take On Me" d'a-ha

1986, el major èxit del grup noruec a-ha, encara en actiu, fou aquest tema. Els integrants de la formació són el vocalista Morten Harket, el guitarrista Paul Waaktaar i el teclista Magne Furuholmen.

Dia 400 – Projecte 365: "18/365 – Xocolata, a qualsevol hora"

Càmera: Canon EOS 400 Digital

Objectiu: Canon 18-55mm

Temps d'exposció: 1/30s

Punt focal: f5.6

ISO: 100

Dia 399 – Projecte 365: "17/365 – Roda i roda"

Càmera: Canon EOS 400 Digital

Objectiu: Canon 18-55mm

Temps d'exposció: 1/40s

Punt focal: f3.5

ISO: 100

Dia 398 – Cinema’s Land 40 (agost’13)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes en el cinema a l’agost de 2013.

ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les pel·lícules comentades.

• Colosio: El asesinato: l’assassinat del candidat presidencial mexicà Luis Donato Colosio és una intriga policial perfectament realitzada. La posada en escena és magnífica i les interpretacions superbes. Gaudeix d’un ritme que “imita” les produccions nord-americanes, i això és d’agrair per tal de seguir la complicada trama. Molt recomanable.

• El estudiante: dinàmica pel·lícula filmada amb escassos recursos (l’equip estava format per sis persones). Els intel·ligents diàlegs i els interessants personatges conformen un conjunt totalment coherent. Les eleccions al rectorat d’una universitat estan tractades com si fossin unes presidencials. Intrigues i traïcions, honestedat i responsabilitat. Tot té cabuda en aquest film.

• El último Elvis: film sembrat d’emocions de tristesa i de melancolia, de música i d’homenatges. De ritme pausat, intimista i farcida de moments tendres, fa de la mitomania un font de sentiments. John McInerny fa de la seva continguda interpretació una lliçó del que ha de ser la subtilesa.

• Tres 60: desconec si és una producció per a televisió, per què ho sembla. Aventures juvenils amb intriga, amb amor, una amb mica de sexe i gens ni mica d’alcohol ni de drogues. La realització és rutinària, el guió convencional i la posada en escena clàssica (al·lot coneix al·lota, amic pallasso, germà petit expert en ordinadors). Un producte no apte per a ments inquietes i que s’oblida en el mateix moment que apareixen els crèdits finals.

• Una canción para Marion: avorrida i fada pel·lícula amb manca d’emotivitat  i força sentimentalisme. Només es sustenta gràcies als seus protagonistes (Terence Stamp, Vanesa Redgrave i Christopher Ecclestone). Falla la realització i el guió sembla més un esbós que la versió definitiva. 

• Los ilusos: segona pel·lícula de Jonás Trueba. Rodada sense guió i amb molt baix pressupost. La magnífica fotografia de Santiago Racaj és el més destacable d’un títol no gaire inspirat. Els personatges secundaris són molt més interessants que els principals. Sembla que algunes històries no estan “acabades”, que s’han quedat en les primeres versions del llibret. Les intencions no queden reflexades en el producte final.

• Tú y yo: amb punts en comú amb el seu anterior film (estrenat fa una dècada, més o menys, i en la més antiga El último tango en París), Bertolucci recupera el tema de les relacions familiars i, igual que Soñadores, l’espai on es desenvolupa la història és pràcticament un únic escenari, un espai interior que serveix els personatges per exterioritzar-se. Pel·lícula pausada, tot succeeix al seu ritme. Sembla que l’acció no es dirigeix a ningun lloc. És un viatge emocional i afectiu de dos ser humans mancats d’estimació.

• Guerra Mundial Z: intel·ligent pel·lícula ofereix el que s’espera, entreteniment. La presència dels zombis és una anècdota. Des dels primers minuts l’espectador està assegut a la seva butaca en màxima tensió, sofrint el mateix que els protagonistes. La utilització dels efectes especials estan al servei de la història. És cert que a Brad Pitt no pot succeir-li res dolent, i això no és obstacle per sentir angoixa en aquest film del qual ja s’està preparant la continuació.

• Ahora me ves...: una trama policíaca amb jocs d’artifici. Alguns punts no estan explicats adequadament (com ha arribat a ser Michael Caine el seu patrocinador?). Buida de contingut, no és una història sobre la màgia, sinó de com s’engana l’espectador amb jocs de màgia. Tot és inversemblant, tot és postís, tot és prestidigitació, tot és un engany. El realitzador Louis Leterrier, acostuma a moure la càmera frenèticament i no treballar en el guió, i aquí ho torna a fer.

•  La caza: Thomas Vinterberg deixa de banda la beneitura aquesta del Dogma, per oferir un drama psicològic que conta amb la magnífica actuació de Mads Mikkelsen. La pel·lícula pot semblar gèlida (tant con l’hivern danès), però gràcies a un convincent guió, estructurat amb saviesa, no és gens difícil ocupar el lloc del protagonista, sentir (millor dit, patir) el mateix i desitjar que tot sigui un malson.

• Aviones: de veritat què els guionistes s’han assegut cinc minuts a veure aquesta pel·lícula? De veritat que s’han atrevit a presentar “això”? Sí, realment la part tècnica és impecable, però el film està desvestit, manca més passió i més ànima. La història no és gens original (i aquest no és el problema), ni els personatges carismàtics, ni els diàlegs enginyosos. El pitjor és que és avorrida de principi a final. Llàstima!

• RED 2: segueix el divertiment en aquesta continuació dels agents “retirats”. Es desprèn que els actors han gaudit fent el film i això és un punt positiu en el resultat final. Tirs, bregues, persecucions, bombes i tot allò que un pot imaginar té cabuda en aquesta pel·lícula. De ben segur que hi haurà una tercera aventura, i si no es pren seriosament, com ho han fet aquestes dues, el públic ho agrairà.

• El llanero solitario: Johnny Depp canvia la disfressa de Jack Sparrow per l’indi comanxe Tonto (en la versió original, i Toro, en la doblada). No amaga que l’equip és el mateix dels pirates, i això és evident en nombroses ocasions, i especialment en el sentit de l’humor. L’acció es concentra en la darrera mitja hora de metratge. Entreteniment familiar que inaugura una saga de films, ara que semblen exhaurides les aventures de la Black Pearl.

• Elysium: sembla un episodi pilot d’una vulgar i avorrida sèrie televisiva. La pel·lícula hauria d’acabar en el mateix moment que comença, és a dir, que una vegada presentats els personatges, saps perfectament com es desenvoluparà la història. L’artefacte incrustat al cos de Max Acosta (Matt Damon), no és més que una excusa per presumir d’una originalitat que no té la pel·lícula. Desitj que aquest títol només sigui una ensopegada en la carrera de Neill Blomkamp. La seva anterior realització és molt més interessant que aquesta farsa.