Dia 268 – El curtmetratge de la setmana (24): “Lutins”

Cal inspeccionar-ho tot abans de comprar un habitatge.

Dia 267 – Mario Benedetti (42)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Calma chica

Esperando que el viento
doble tus ramas

que el nivel de las aguas
llegue a tu arena

esperando que el cielo
forme tu barro

y que a tus pies la tierra
se mueve sola

pueblo
estás quieto

cómo
no sabes

cómo no sabes
todavía

que eres el viento
la marca

que eres la lluvia
el terremoto.

Dia 266 – El curtmetratge de la setmana (23): “Best Idea Ever!”

La història no sempre és com la ens han contada... o sí?

Dia 265 – El curtmetratge de la setmana (22): “Bully”

Existeixen molts de tipus d’insectes, i els més molests no són precisament els que volen.

Dia 264 – Cinema’s Land 26 (juny’12)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al juny de 2012.

ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les pel·lícules comentades.

• Men in Black 3: més divertida del que podia semblar. Will Smith no resulta pesat, però si una mica histriònic, característica seva massa habitual. Josh Brolin s’assembla molt, més per la interpretació que no pas per la caracterització, Tommy Lee Jones. Le referències a Mick Jagger, Andy Warhol, Lady Gaga, Tim Burton... en que realment són extraterrestres, resulten molt divertides. El mediocre Barry Sonnenfeld signa una realització amena, on el ritme no decau en cap moment. Realment existeix una història, afortunadament no és una successió de gags.

• La sombra de los otros: un interessant inici que deriva en un despropòsit que barreja diversos gèneres, gràcies a la ineficàcia dels directors. Julianne Moore fa el que pot en un personatge en excés farcit de drames personals. Amb una mica més de destresa en el guió s’hagués aconseguit una pel·lícula entretinguda, però ens de conformar en un seguit de situacions tòpiques i típiques dels thrillers de la dècada dels 90 del segle passat.

• Blancanieves y la leyenda del cazador: Charlize Theron es pren seriosament el seu paper de madrastra i Kristen Stewart està tan hieràtica com sempre. La sospita de la mancança de les dots interpretatives de Chris Hemsworth s’esvaeixen sense cap mena d’estranyesa. La feblesa del guió està mascarada en una posada en escena enlluernadora que dóna com a resultat final una pel·lícula avorrida, pesada i banal.

• Profesor Lazhar: les dues històries paral·leles es complementen en aquesta recerca de com exterioritzar el dolor i el sofriment, que d’alguna manera s’intenta pal·liar servint al demès. La narració transcorr entre el drama i el romanticisme, donant com a resultat un film irregular, que també pot ser degut a la deficient versió doblada, que no deixa gaudir de la totalitat de les interpretacions.

• ¿Y si vivimos todos juntos?: Què ocorre quan un grup d’amics decideix compartir la casa? Pel·lícula agradable i simpàtica, amb unes esplèndides Jane Fonda i Geraldine Chaplin, i que no té gaire importància el que passa, sinó gaudir d’una història que més o menys s’intueix. El millor, sense cap dubte, són els protagonistes, que insuflen una bona dosi d’optimisme... o no.

• Moonrise Kingdom: aquest film és fidel a l’estètica i l’estil de Wes Anderson, un director que pot agradar o bé tot el contrari. Jo soc de les entusiastes del seu cinema, de la seva manera de contar històries, del seus personatges estrafolaris, de les situacions esperpèntiques, però no absurdes, dels diàlegs ocurrents i enginyosos, de l’acurada posada en escena, de l’elegant i nítida fotografia. Una altra magnífica pel·lícula d’aquest peculiar realitzador.

• ¡Por fin solos!: la veritat, és aquesta pel·lícula de Lawrence Kasdan no és més que una successió de “gracietes” al servei d’una Diane Keaton que s’esforça en resultar simpàtica i no en oferir una actuació creïble, circumstància aquesta massa habitual en les seves darreres interpretacions.

• Hysteria: simpàtica pel·lícula que és més una història romàntica ambientada en l’època victoriana que no una reconstrucció del que fou la “invenció” del vibrador. Podria haver estat pretensiosa, però, afortunadament, es queda en entretinguda, que ja és molt.

• MS1: Máxima seguridad: rutinària pel·lícula sobre presons, amb la particularitat que aquesta història succeeix en un futur més o menys llunyà i a l’espai. Aquesta producció de Luc Besson només entretén, però de ben segur que no hi ha cap altra intenció. La qüestió és, realment són necessaris dos directors per oferir un film amb un diàlegs gens inspirats i un personatges d’allò més previsibles?

•  Sácame del paraíso: confirmat, si la protagonista és Jennifer Aniston, no pot ser un bon film. Aquesta actriu, per anomenar-la d’alguna manera, té la qualitat de fer intercanviables els seus personatges. De ben segur que aquesta pel·lícula amb una actriu més qualificada, fins i tot seria suportable.