Dia 226 – And the Oscar goes to...

Una de les categories que em sembla més atractiva en el joc aquest dels premis, és la dedicada als curtmetratges d’animació. 

La qualitat artística i tècnica és innegable, però, incomprensiblement, no arriben a les sales d’exhibició, amb excepció de les produïdes per Disney/Pixar.

Així, que cercant a la xarxa, no ha estat gens difícil trobar algunes de les pel·lícules i els tràilers dels candidats de la passada edició dels Oscar.

La guanyadora fou The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore, de William Joyce i Brandon Oldenburg.

Els finalistes foren els següents

Dimange/Sunday de Patrick Doyon.

Wild Life d’Amanda Forbis i Wendy Tilby.

A Morning St. Roll de Grant Orchard i Sue Goffe.

  

La luna d’Enrico Casarosa.

Dia 225 – Cinema’s Land 21 (gener’12)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al gener de 2012.

ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les pel·lícules.

• Drive: elegant factura del danès Nicolas Winding Refn en una pel·lícula que deambula entre el drama, l’acció i el thriller. Els actors secundaris (Bryan Cranston, James L. Brooks i Ron Perlman) eclipsen a uns fats Ryan Gosling i Carey Mulligan. El conductor (Gosling) no té cap problema en mostrar-se extremadament violent, en contrapunt a la tendresa que regala a l’infant, enyorança d’allò que no té. L’efectivitat de les escenes de les persecucions resulten un dels encerts d’un títol que no és perfecte, però que gaudeix d’excel·lents moments, i aquí que cadascú tria el seu.

• Sherlock Holmes. Juego de sombras: la fórmula està esgotada. La primera entrega de les aventures, gens fidels als personatges creats per Arthur Conan Doyle, era entretinguda, amena, divertida, graciosa i amb la única i encertada pretensió d’entretenir. Aquesta nova pel·lícula de Sherlock Holmes és més del mateix, amb total manca d’originalitat que, fins i tot, repeteix alguns gags ja vists anteriorment. El rol més atractiu és, sense cap mena de dubte, el de Mycroft, el germà de Sherlock, interpretat magníficament per un irònic Stephen Fry. La resta, una mostra de carència d’inspiració d’un equip es limita a omplir un metratge de més de cent vint minuts.

• Inmortals: regular film que ha cercat la inspiració en 300, però que només és una desfilada de cossos banyats de suor que marquen costelles i pectorals. De tant en tant una gran baralla/batalla es mostrada en ralentí per tal de gaudir (?) d’una mica d’acció. Mickey Rourke està més preocupat per amagar la panxa que per a què la seva actuació sigui més o menys creïble. El vestuari creat per Eiko Ishioka és el més destacable en aquest film que demostra que Tarsem Singh necessita unes urgents classes de cinema. El cinema és trobar l’equilibri perfecte entre art i entreteniment, i el realitzador no ho aconsegueix, una vegada més.

• Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres: no és la millor pel·lícula de David Fincher, però si és una bona pel·lícula. Simplement és un film farcit de magnífics intèrprets al servei d’una història gens amable. Els més de 150 minuts de metratge no són una càrrega per tal de poder gaudir d’una realització acurada, centrada en la investigació d’uns esgarrifosos fets ocorreguts anys enrera, deixant la part “personal” per a un altre moment (tal vegada en la segona entrega de la trilogia). Tal com a la novel·la signada per Stieg Larsson, el personatge més interessant és el de Lisbeth Salander, aquí una mica més “suavitzat”, per tal d’oferir una versió més agradable. Fincher és coneixedor de que maneja un material que és conegut per la majoria dels espectadors, i és per això que no s’arrisca en oferir un producte més obscur.

• El Havre: Aki Kaurismäki aconsegueix amb una senzilla història sobre la condició humana commoure, ja sigui per la tendre relació entre Marcel i Arletty, com la de l’inspector Monet amb Marcel, o la d’aquest amb els veïnats i parroquians del bar que visita assíduament, així com la del protagonista amb Idrissa. El romanticisme sorgeix de forma natural, res sembla artificial ni forçat. Aquesta rondalla de fades i princeses té molt en comú amb un, també amb un altre magnífic títol de Kaurismäki Un hombre sin pasado, realitzada el 2002, sobre gent quotidiana que cerca la seva identitat. Curiós és “el protagonisme” dels ous. Tendrà algun significat?

• La chispa de la vida: las comparances amb The Big Carnaval són quasi obligades. Però aquí no ho farem. Aquest film no és el millor en la filmografia d’Álex De la Iglesia, que des de que Jorge Guerricaechevarría no és coautor del guions, sembla que el realitzador ha perdut el “toc”. Els excessos que mostrava a Balada triste de trompeta, aquí estan totalment controlats. Una història que juga amb l’humor negre i el drama. L’exageració la trobam en alguns personatges, per exemple, el batle –amb un Juan Luis Galiardo més siliconat que mai-, i especialment el directiu de la cadena de televisió (interpretat per Juanjo Puigcorbé), que sembla que s’ha inspirat en la vulgaritat i “macarrisme” d’un tal Jesús Gil y Gil. Salma Hayek està excel·lent com l’esposa, la que realment domina la situació, la que sempre ha sostingut la relació matrimonial, però sempre en segon plànol. De la Iglesia ho pot fer millor.

• La hora más oscura: prescindible pel·lícula sobre un grup de persones que intenten sobreviure a l’atac dels extraterrestres. La manca d’originalitat és el punt més destacable d’un film que gaudeix d’un guió gens sorprenent i en que la única “emoció” és endevinar qui serà el següent en morir. El 3D acompanya les aventures dels protagonistes, però, una vegada més, aquest sistema em sembla totalment innecessari.

• J. Edgar: Clint Eastwood des de fa varis anys en regala una meravella, alguna pel·lícula que ens deixa emocionats, i en aquesta ocasió no és així. Leonardo DiCaprio és un creïble i magnífic protagonista, un actor que engrandeix un film de narració complexa, de ritme àgil, que mostra les contradiccions a la vegada que la part més familiar i privada de Hoover d’una manera discreta, subtil i intensa. No, no és el millor film d’Eastwood, però seguirem confiant amb el bon criteri d’un realitzador modern i agosarat, que simplement fa el que considera que ha de fer, sense respondre a cap criteri comercial.