diumenge, 29 de novembre del 2009

Dia 106 – L’humor i la religió són compatibles

Títol: El Messies - The Messias
Autor: Patrick Barlow
Direcció i traducció: Roger Peña i Carulla
Interpretació: Fermí Fernández, Toni Albà i Elena Roche
Escenografia: Mariona Roigé
Vestuari: Mercè Paloma
Il·luminació: Mariona Vidal
Producció: Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER)











El Messies de Patrick Barlow és una de les obres de teatre més divertides a les qual he assistit.

Un escenari petit com és el Teatre del Mar, fa més acollidora la representació, malgrat que les butaques no són d’allò més còmodes, que comença amb el festeig de Josep i Maria i finalitza amb al naixement del Salvador.

Dos actors, Toni Albà i Fermí Fernández –també Fernandes- són els encarregats d’interpretar als nombrosos i diversos personatges (Jesús, Josep, Maria, l’àngel de l’Anunciació, els Mags d’Orient, l’arcàngel Sant Gabriel...), d’unes històries que ens resulten familiars. L’autor fa una hipòtesi del naixement de Jesús, amb un incisiu sentit de l’humor i amb uns resultats per res ofensius pels qui professen la religió cristiana. La soprano, Elena Roche, malgrat no dir paraula en tot l’espectacle, n’és igualment indispensable.

Unes columnes, dues butaques, un faristol, una escala de tres o quatre esglaons i una cortina, a més dels estris que els actors no saps ben bé d’on treuen, són suficients per recrear l’escenografia.

La intenció de El Messies no és més que fer unes rialles. No hi ha segones lectures. Tot gràcies a la solvència de dos actors que ho passen tant o més bé que el públic.

Un vídeo de l’assajament de l’obra

dimarts, 17 de novembre del 2009

Dia 105 – Mario Benedetti (8)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Ésta es mi casa

No cabe duda. Ésta es mi casa
aqui sucedo, aquí
me engaño inmensamente.
Ésta es mi casa detenida en el tiempo.
Llega el otoño y me defiende,
la primavera y me condena.
Tengo millones de huéspedes
que ríen y comen,
copulan y duermen,
juegan y piensan,
millones de huéspedes que se aburren
y tienen pesadillas y ataques de nervios.
No cabe duda. Ésta es mi casa.
Todos los perros y campanarios
pasan frente a ella.
Pero a mi casa la azotan los rayos
y un día se va a partir en dos.
Y yo no sabré dónde guarecerme
porque todas las puertas dan afuera del mundo.


divendres, 6 de novembre del 2009

Dia 104 - Tast de llibres 3

Títol: El asombroso viaje de Pomponio Flato
Autor: Eduardo Mendoza
Editorial: Seix Barral
ISBN: 978-84-322-1253-6
Pàgines: 190
Edició: 2008



Que los dioses te guarden, Fabio, de esta plaga, pues de todas las formas de purificar el cuerpo que el hado nos envía, la diarrea es la más pertinaz y diligente. A menudo he debido sufrirla, como ocurre a quien, como yo, se adentra en los más remotos rincones del Imperio e incluso allende sus fronteras en busca del saber y la certeza. Pues es el caso que habiendo llegado a mis manos un papiro supuestamente hallado en una tumba etrusca, aunque procedente, según afirmaba quien me lo vendió, de un país más lejano, leí en él noticia de un arroyo cuyas aguas proporcionan la sabiduría a quien las bebe, así como ciertos datos que me permitieron barruntar su ubicación. De modo que emprendí viaje y hace ya dos años que ando probando todas las aguas que encuentro sin más resultado, Fabio, que el creciente menoscabo de mi salud, por cuanto la afección antes citada ha sido durante este periplo mi compañera más constante y también, por Hércules, la más conspicua.”


Nova cita amb Tast de llibres. Aquesta vegada fou el torn de El asombroso viaje de Pomponio Flato, una més que amena novel·la d’Eduardo Mendoza.
Barreja la Història Sagrada amb l’humor i la ironia, amb la intriga i l’aventura. Tot això amb un llenguatge senzill i encisador.

Els personatges dels llibres de Mendoza, al menys els que he llegit (El misterio de la cripta embrujada, El laberinto de las aceitunas, El mundo según Gurb i El asombroso viaje de Pomponio Flato) tenen en comú que són protagonistes involuntaris de la història, que d’una manera estrambòtica i molt divertida es veuen immersors en uns fets que, en ocasions, semblen surrealistes.
Una vegada finalitzada Pomponio, sents la necessitat de llegir alguna cosa més, endinsar-te més profundament dins aquest món que ha creat Mendoza, un món ple d’ironia, de diversió i de sàtira, però això sí, sempre des del respete.
Si voleu esbrinar alguna cosa més sobre Mendoza, aquest és l’enllaç a la seva plana web (algun dia aprendre com fer per substituir per “aquí”)

http://www.clubcultura.com/clubliteratura/clubescritores/mendoza/pomponio/pomponio.htm