Dia 14 - Decepció

Si fa uns dies comentava l'excel·lent anunci de Freixenet de l'any passat, The Key to Reserva dirigit per Martin Scorsese, enguany han tornat les ridícules bombolles, aquesta vegada amb els cossos de l'equip de natació sincronitzada. L'spot està molt ben realitzat, amb una fotografia magnífica, però no és el mateix... i si ho vols veure, no seré jo qui posi un enllaç...

Ah... i com a la seva pàgina hi ha l'opció d'enviar la teva opinió, jo no m'he pogut privar, i és aquesta: "L'anunci està magníficament realitzat. Però, sincerament, no m'agrada, no deixa de ser un anunci més dins el bomberdeix de publicitat que tenim a totes hores. Perquè no han seguit l'excel·lent camí amb l'anunci-pel·lícula de l'any pasat The Key to Reserva? Recuperin la "ment pensant" que va tenir l'idea de contractar a Martin Scorsese... serà un favor a l'espectador cansat de tanta mediocritat televisiva. Gràcies"

Dia 13 - Moviment

Dia 12 - The Who

The Who, un dels millors grups dels anys 60-70. Ara molt més "escoltats" gràcies a les sintonies de CSI Las Vegas, CSI Miami i CSI New York.

I Can't Explain, una maravella de cançó, entre el pop, el rock i el blues.

The Who és d'aquests grups que cada vegada m'agraden més. Sembla com si a cada audició d'un dels seus discos, fes un descobriment, un fantàstic descobriment.

Crec que la dècada del 60 i 70 foren els anys amb més producció musical de qualitat, els nombrosos conjunts i bandes amb d'una immensa creativitat que 30 o 40 anys després, les composions segueixen d'actualitat.

Llàstima que aquesta teoria no es pugui aplicar a alguns grups actuals supervendes que no vull esmentar per no ofendre a ningú.

Dia 11 - Una gran pel·lícula

Manquen algunes setmanes per a Nadal, i no és apologia d’unes dates on sembla que l’estendard principal és la hipocresia i el consumisme (que si “telemaratons”, que si campanyes de recollida de menjar i joguines, que si mercats solidaris..., i la resta de l’any ja t’apanyaràs). Però no era d’això del que volia parlar.

L’any passat vam tenir una molt bona sorpresa... l’anunci de Freixenet, que a la fi ha deixat de banda les ridícules “bombolles” i ha fitxat a Martin Scorsese...

En poc més de sis minuts, hi ha CINEMA. Scorsese fa ús magistral del llenguatge cinematogràfic. Després de varis mesos, he tornat a veure la pel·lícula i em segueix semblant fantàstica.

Evidentment, és un homenatge al gran mestre Alfred Hitchcock amb referències a De entre los muertos, Con la muerte en los talones, El hombre que sabía demasiado, Atrapa a un ladrón, Encadenados, Frenesí i Los pájaros... crec que no n’he deixat ninguna.

La música, per a qui no ho sàpiga, correspon a Con la muerte en los talones, composta per Bernard Herrmann, el músic habitual de Hitchcock.

El títols de crèdit corresponen als dissenys de Saul Bass. Que com a darrera feina ens remetem a La edad de la inocencia, dirigida, casualment per Scorsese.

Un altre gran encert és el muntatge, realitzar per una col·laboradora del realitzador, la gran Thelma Schoomaker, la dona que apareix devora Scorsese en el film.

He consultat el web de la marca Freixenet per si hi havia algun comentari sobre l’anunci d’enguany... però res de res, ni una pista. Només esper que la “sorpresa” sigui tan agradable com la de To Key To Reserva.

Dia 10 - Verd

Dia 9 - Weeds

A un altre post parlava del bon moment de les sèries de televisió americanes. Aqui va una altra recomenació.

Weeds és una sèrie protagonitzada per Marie-Louis Parker (Tomates verdes fritos) i Elizabeth Perkins (Big). Una viuda, Nancy Botwin (Parker), té dos fills, l'adolescent Silas, el major, i Shane, que comença a descobrir l'autosexe. Nancy viu a una d'aquests urbanitzacions on tot és perfecte, i per tal de mantenir el nivell de vida, es cerca una feina molt particular, vendre maria. Celia Rhodes (Perkins) és una veïnada de l'urbanització, que no aguanta al seu marit, que obliga la seva filla a fer exercici per tal de perdre alguns kilos. Diguem que Nancy és la "progre" i Celia la "conservadora"... però no tot és com sembla.

Però la trama principal és la relació de Nancy amb el seu proveïdor... ja que el presenten com una persona "normal".

Aquest és un resum molt esquemàtic de la trama, ja que hi ha altres personatges que no tenen desperdici... el cunyat, l'advocat, el marit de Nancy, l'al·lota sord-muda de Silas.

Weeds (que és pot traduïr com "males herbes") és una sèrie transgresora, que s'atraveix a tractar temes tabú (drogues, sexualitat, adulteri) amb total naturalitat.

El canal on és pot veure Weeds (de moment encara no tenc parabòlica, ni satèl·lit, només tenc TDT -d'aquest tema ja en parlarè un altre dia-, i donat l'espantosa programació, estic pensant en "desenxufar" l'aparell, per tant desconec si ho emet altra cadena) és Cuatro, sense hora ni dia fixa... de matinada... i repetint les dues primeres temporades una i una altra vegada... de moment se n'han emés 4.

Si Cuatro no emiteix les temporades que resten, em veuré obligada a cercar altres canals enxarxats per saber com segueix... que així com va acabar la segona temporada promet molt.

Dia 8 - Brian Tyler

Dia 7 - Dibuix

Expressió artística desenvolupada pel meu nebot gran (6 anys)

Dia 6 - Transparent

Dia 5 - 30 Rock - Rockefeller Plaza

Afortunadament les sèries de televisió, i amb això faig referència només a les americanes, estan pasant per un extraordinari moment.

Una de les millors és 30 Rock, emesa actualment, de matinada (el DVD gravador està ja amortitzat) per La Sexta com Rockefeller Plaza. La trama és d'allò més senzilla, els esdeviniments diaris d'una cadena de televisió. Cares conegudes només una, Alec Baldwin com l'egoista directiu sense escrúpols disposat a trepitjar a qualsevol per tal de sortir-se amb la seva.

Però el que més destacaria, millor dit, a qui més destacaria és Tina Fey, fins aleshores desconeguda (és la que va fer la imitació de Sarah Palin al programa Saturday Night Live). Fey és la creadora, guionista i actriu principal de la sèrie. Aquesta al·lota és natural, senzilla i creïble.

El millor de 30 Rock, tot.

El pitjor, res. Bé, la manca de serietat per part de la cadena a l'hora de l'emisió. De matinada, sense hora fixa i ambs excesius talls per a publicitar pornografia (i que consti que no hi estic en contra, sinó que qui veu la sèrie no està pendent de si unes ties s'estan montant un numeret o no).

Dia 4 - LP

He tornat agafar el gust pels discos de vinil. Fa uns dies vaig rebre dos articles que podrien clasificar-se de joies. El fet que tengui còpies en CD no és un obstacle a l'hora d'adquirir un LP. Com mostren les fotografies es tracte de dues bandes sonores mítiques.

- Alien, excelent pel·lícula dirigida per Ridley Scott, i amb el qual m'he reconciliat gràcies a American Gangster, té una partitura de Jerry Goldsmith...

És un dels meus títols favorits. De Scott destacaria: The Duellists, Blade Runner, Thelma & Louise (més per Susan Sarandon que pel director) i l'esmentada American Gangster.

Sembla ser que Scott ha deixat de banda tonteries com la sobrevalorada Gladiator i ha recuperat el sentit comú.

- Encuentros en la tercera fase, de Steven Spielberg, amb música, of course, de John Williams. Edició original espanyola de 1978, editada per Arista.

Sempre he considerat que les millors bandes sonores de John Williams són les que deixa de banda el sinfonisme i les fanfarries: Stanely & Iris, The Accidental Tourist, Catch Me If You Can.

Dia 3 - Notícia

Notícia de primera plana:
http://www.elpais.com/articulo/deportes/caida/libre/elpepudep/20081115elpepudep_16/Tes

Notícia de no primera plana:
http://www.elpais.com/articulo/internacional/Tijuana/muerte/fin/elpepuint/20081116elpepiint_1/Tes

A mí em sembla més preocupant l'assassinat en dos mesos de 250 persones a Mèxic, que si un equip de futbol guanya o no guanya.

És urgent llevar la benes dels ulls...

Dia 2 - Màstils